És una novel·la curta, agredolça, com tots els llibres que he llegit d'en Baulenas fins ara, El Fil de Plata, El nas de Mussolini, La Felicitat; en aquest cas ens evidencia una manera de passar la crisi dels 50 anys, com diu la protagonista "(...) estava a punt de complir 50 anys i m'adonava que l'edat et torna imbècil (...)".
Sobre un text inèdit, fins ara, d'en Baulenas, Ventura Pons feia la pel·lícula Anita no perd el tren, que fa referència a un passatge de l'escrit on se li deixa clar a la protagonista que podria ser la seva darrera oportunitat, que podria perdre el tren "(...) els homes són com els melons, fins que no els obres no saps que hi trobaràs (...)".
Se'ns planteja la vida de l'Ana Pinyol que a l'any 1991, quan celebrarà l'aniversari dels 50, ha estat despatxada del cinema on hi treballava des dels 16 anys i manté una fugissera i efímera relació amb un home casat. Totes elles són situacions que semblen complexes d'entomar.
Per una banda, ha passat tota una vida a la mateixa empresa. Ha crescut veient un munt de pel·lícules i repetint-se diàlegs que l'han d'ajudar a exemplificar el patiment, sobretot, en la seva vida amorosa.
Li donen vacances fora de temporada amb enganys de fer canvis al local i, passat un mes, la trucaran per despatxar-la perquè s'han venut les instal·lacions i els nous propietaris no la veuen com a membre de la nova imatge.
Aquesta situació angoixa qualsevol, però ella tindrà la possibilitat d'entrar al negoci familiar del que no n'ha volgut saber res mai. Tanmateix serà incapaç de reorientar-se laboralment, si més no durant el temps que comparteix amb els lectors.
Per contra, es farà assídua de les obres de la nova construcció que tenen pensat fer; serà companya dels avis que ja no tenen res a fer. I serà allà on coneixerà l'Antoni Mata Prat, un home que duu l'excavadora, que sempre va amb el guix de l'obra enganxat a la cara, corpulent i que és casat.
L'Ana, per la seva banda, és vídua des de fa més de 15 anys i la seva anterior relació, única i poc més efímera, també fou amb un altre home casat client del cinema.
Amb l'Antoni la relació serà apassionada, plena de sexe intens dins una caravana, que acabarà tan bon punt acabi l'excavació al solar i l'Ana vulgui traslladar les trobades a casa seva. El convidarà per celebrar el seu aniversari però haurà de celebrar-ho tota sola, amb el ritual de bufar les espelmes i amb un glop de xampany.
Però l'Ana, lluny de patir, serà capaç de quedar-se amb la part positiva de la història, només pel fet d'haver-la viscut, d'haver vist renéixer la il·lusió, la llum.
L'Ana té una amiga, la Natalia, una mica més jove que ella i que li fa el contrapunt. Sembla que la Natalia és més llançada en relacions sexuals però menys moderna en actituds sexuals, els seus consells són maquiavèl·lics mentre que l'Ana aposta per les relacions més sinceres. Tot i això, la seva relació es manté com a suport emocional, incondicional i aconsellador d'amigues.
És de lectura entretinguda i ràpida, amb certes similituds amb taquilleres de cinema d'altres novel·les, com El Embrujo de Shanghai, de Juan Marsé, perquè totes elles donen una rellevància significativa a les relacions i diàlegs de pel·lícula.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada