L'HOME DEL BALCÓ, Maj Sjöwall- Per Wahlöö

(FEBRER 2014) Tercera publicació, en aquest cas ja a casa. Nens i crims, això sempre és trist.

Un personatge malalt mental és l'encarregat d'agredir i matar unes quantes nenes petites. Com la població entra en xoc col·lectiu i s'autorganitza per tractar de trobar l'agressor.

La desesperada actuació policial que falla fins l'últim moment. Tanmateix s'esforcen durant hores i hores amb, segons diuen, escassos efectius. Els afectats de les batudes policials, aquells que es busquen la vida per sobreviure, són sempre els mateixos, aquells que genera la mateixa societat i que tracta de no reconèixer (sense sostre, prostitutes, gent de món).

Trepidant el ritme de la redacció en alguns passatges, semblant a les pel·lícules, i un petit homenatge a Hitchkock¿? i la seva memorable La Finestra Indiscreta.

I ara començarem el quart i darrer relat. Salut!

Novel·la negra amb una portada de sabates de nena i unes flors a joc. En aquest cas la foto de la portada m'ha corprès!

EL POLICIA QUE RIU, Maj Sjöwall- Per Wahlöö

(MARÇ 2014) I amb aquest títol se m'acaba la sèrie (M A R T) i he esbrinat que els dos escriptors no van pensar en clau de sèrie, anava errada; la cosa fou inventada pels editors que van veure l'oportunitat de fer-ho d'aquesta manera. A més, em penso que en castellà no segueixen l'ordre. Miraré d'aconseguir-los!

Esmenat l'error, comentar que el títol fa referència a una cançó concreta i explícita; aquest cop no és que m'hi transporti sinó que és el títol d'un disc The Adventures of Laughing Policeman, una gravació dels anys 20 o 30 (Si un dia pel carrer,/ Un poli veus riure,/Dóna-li un parell de monedes,/El faràs més feliç encara) que es veu que era una mena de Top Ten. També, i com a fet excepcional, en Beck es permet riure a la darrera escena del llibre, un cop ja s'ha resolt l'assassinat d'un dels seus companys, del més jove de l'equip.

En aquesta novel·la sembla ser que l'ambició del més menystingut acaba amb la seva vida. Volent resoldre un cas obert, remenant la merda, a esquenes dels seus companys precipita un assassinat en massa. Van apareixent personatges, bòfies, dels anteriors llibres, així com els assassinats que han anat resolent, un, dos, tres anys enrera.

El nostre protagonista viu més cansat i s'adona que, molt probablement, no han estat capaços de ser un veritable equip; si hagués estat així poder la cosa hagués anat diferent. Altres companys reflexionen sobre com funcionen les coses a ciutat i com són en un poble; aquests definitivament marxaran convençuts que a ciutat tot és un altre món.

I fins aquí el brainstorming d'en Martin Beck! :-)

    Aquest que us deixo és l'enllaç i aquesta la caràtula del disc The Adventures of Laughing Policeman "http://www.youtube.com/watch?v=hI1nPd7hezM"

EL CARTER SEMPRE TRUCA DUES VEGADES, James M. Cain

(MARÇ 2014) Era un llibre d'impass, per pensar per on continuava llegint, però ara ja l'he acabat i no en tinc pensat cap altre. Un llibre de culte nord-americà on l'estereotipada femme fatale fa perdre el cap un cap de pardals que rondava per allí. Un autor que fa més pinta de misògin quan coneixes les seves experiències.

El punt intrigant i un altre assassinat són parts comunes a la novel·la negra que m'acabava de llegir. El to calent, sexual, tòrrid el fa totalment diferent.

Cora i Frank, trobats per casualitat, per atzar, que uneixen els seus camins fins a la fi. Una relació on qui rep primer és qui menys s'ho espera; això sí, després tot va rodat i per ordre: un gat, un marit, una amant i un amant. Els diners fan saltar les alarmes i ja no hi ha més oportunitats, sembla que l'àngel salvador d'en Sackett acaba convertint-se en l'aliat del dimoni.

              Aix senyor! Com són aquests americans... en James M. Cain

UNA DONA DIFÍCIL, John Irving

(ABRIL 2014) De la darrera lectura fins ara han passat molts mesos. Pràcticament me'n va costar dos triar quin era el proper, gairebé vaig arribar a desistir de continuar sent lectora activa (la sèrie de Martin Beck havia arribat a la seva fi i em trobava orfa de lectura; aquella sensació de molt per llegir i poc que et vingui de gust); però, un cop assumit que havia arribat el moment de fer el CANVI, vaig decidir-me per la RE- LECTURA (pim, pam, pum...), de la qual me n'havia ALLUNYAT tota la vida (ho reconec, excepte els llibres que havia de tornar a llegir a escola, institut o universitat, mai he practicat aquest bon costum). Així que tornava a tenir un altre dilema, quin n'agafo?¡

Farà un any vaig llegir EN UNA SOLA PERSONA de l'Irving i, no només em va frapar, sinó que en vaig fer una cosa insòlita: prenguí NOTES sobre la lectura, per seguir el fil de la història, dels personatges. Realment el llibre era llarg i n'havia de prendre per no perdre'm entre els entrallats que feien moure els implicats. UNA DONA DIFÍCIL ja feia temps que l'havia llegit, crec que gairebé 10 anys o més, i en tenia un record molt difús; a més, el tenia a mà i els crítics l'havien considerat el primer escrit en clau significativament íntima; així que vaig optar per tornar a agafar un totxo de 700 pàgines amb moltes trames subjectives d'una sola realitat. Em penso que amb tant barruntar i tantes pàgines queda justificat que hagi trigat tants mesos en acabar.

I ara em trobo comparant-los de manera inevitable. Comprovant que en l'argument no tenen res a veure però sí coincideixen, i gratament, en la narració dels costums dels personatges, en l'exposició de la reacció individual als entorns (en "En una sola persona" el coneixement i reconeixement de la pròpia sexualitat; i, en "Una dona difícil" com s'entomen els traumes propis i aliens durant tota la vida); i, una altra agradable coincidència, és que en tots dos llibres l'autor fa referència constant als hàbits lectors (en "En una sola persona", el protagonista escriu i el personatge que més el marcà era bibliotecària i; en "Una dona difícil", tots ells són escriptors).

  Una família d'escriptors. Ted Cole (pare) escriu contes curts de por per nens i novel·les per adults; però té més èxit entre la canalla que amb els més grans. Tot i així, les mares dels nens n'estan meravellades i ell sempre sabrà com aprofitar-ho ("el meu pare es dedica a les mares infelices", resumirà Ruth en edat adulta sobre l'actitud del seu pare). Marion Cole (mare, Alice Somerset) escriurà per ser capaç d'intentar trencar amb la seva desgràcia. De fet no ho aconseguirà i retornarà allà on més l'han trobada a faltar. Ruth Cole (filla, protagonista principal) escriurà mercès a la narrativa sobre la desgràcia familiar que li expliquen els seus progenitors i, finalment, serà capaç d'escriure sobre allò que ha viscut en primera persona. Eddie O'Hare, escriptor abocat a les seves pròpies circumstàncies, al seu monotema, a allò que més va impactar-lo quan era adolescent, a la relació amb una dona gairebé 15 anys més gran que ell.

  Amb persones totes elles relacionades, d'una manera o altra, amb l'escriptura i la lectura. Hannah, millor amiga de Ruth, periodista eclèctica, activa i contraposada a Ruth. Mentolat O'Hare, pare d'Eddie i mestre soporífer de literatura d'institut. Allan, editor i primer marit comprensiu de Ruth. 

El llibre té tres parts que situen cronològicament la protagonista en l'edat d'infantesa i l'edat adulta. A Estiu de 1958 se'ns posa en situació narrant la història d'una mare que se sent obligada a abandonar la seva filla de 4 anys, el seu marit i el seu amant. Però, per què? El matrimoni va perdre els seus dos únics fills adolescents, Thimothy i Thomas, anant tots quatre en cotxe ja feia cinc anys. Abans de l'accident, Marion acabava de fer carrera -abandonà els estudis quan van saber que serien pares-, començaria a ser escriptora i tenia coll avall que havia d'abandonar Ted; ell, famós pels seus llibres infantils i les seves aventures amoroses sempre amb dones més joves. Després de l'accident, ella es torna estàtua de sal i li són indiferents els affairs del seu marit perquè pensa que són tan superficials com ell mateix; i Ted crema totes les veles excedint-se en els plaers físics més vulgars; en aquestes circumstàncies decideixen tenir un altre fill a qui donaran una infància peculiar.

Eddie, adolescent, arriba a la casa per fer d'ajudant d'en Ted quan la nena, Ruth, té 4 anys. En realitat, Ted el contracta perquè Marion el sedueixi i poder-se'n separar. Quan Ruth enganxa els dos amants (i s'enduu un ensurt perquè creu que és un dels germans morts), Marion marxarà sense donar opcions a Ted i abandona dues víctimes que tardaran casi 40 anys a superar-ho. El dia que fuig, a Ruth li quedarà la cicatriu emocional per tota la vida i, per atzar, també en tindrà una de física que, a mesura que es faci gran, anirà fent-se fonedissa però mai desapareixerà totalment (la Ruth petita li pregunta a l'Eddie adolescent a propòsit de la cicatriu que li queda d'un tall al dit índex: -Què vol dir ser valenta? - Vol dir que acceptes el que et passa... que t'ho proves d'agafar bé).

Passat el dia en qüestió, tot ha canviat. Tanmateix continuaran amb les seves vides més o menys llargues. Ruth es graduarà a la mateixa escola que Ted, els germans i Eddie; Ted es llença en picat a la conquesta de jovenetes i dones tristes que s'acabaran suïcidant (el narrador defineix la progressió de les relacions de Ted com d'innocents, modestes, de degradació i de vergonya per a qui les viu); i Eddie acaba escrivint novel·les que, per sempre més, faran referència al que va viure amb Marion.

A la segona part, Tardor de 1990, Ruth ja té 36 anys; Eddie 48; Ted 77 i Marion 71. Eddie ha escrit quatre novel·les (i totes elles narren situacions personals i íntimes amb dones més grans) quan accepta l'encàrrec de presentar el tercer escrit de Ruth (fins aleshores mai havia représ el contacte amb la família Cole i ja feia 10 anys que ella era escriptora reconeguda a EEUU i Europa). La Ruth té company, un company editor, Allan, que no li agrada però que sap que li convé. Ted manté una forma esplèndida i les seves conquestes es redueixen a les mares, les jovenetes ja no li fan cas; ja no escriu, fa dibuixos per plaer. Marion viu al Canadà, sota el nom d'Alice Somerset, i s'ha decidit a escriure a l'anonimat sobre la desgràcia dels seus nens.

Hi ha converses pendents entre l'Eddie i la Ruth sobre tot el que va passar anys enrera i, sobretot, com els condiciona que Marion mai més hagués tornat a donar senyals de vida, ni a cap esdeveniment especial per a Ruth (bodas, entierros y acontecimientos varios). Ruth té un "mal nòvio" que la violarà i a qui apallissarà. Ted i Hannah acaben al llit i malmeten encara més l'estat emocional de Ruth (i serà implacable amb el retret al seu pare). Així les coses, Ruth marxa a fer la presentació europea del seu nou llibre. En el vol se li acut l'argument i el títol, que va desenvolupant per Alemanya.

I quan arriba a Amsterdam, bum!, arriba la mala situació, l'esdeveniment clau que la farà sacsejar i canviar des del minut zero. Coneixerà, sense saber-ho, en Harry, el seu policia, entre altres personatges. Quan torna del viatge ha decidit casar-se amb Allan i, en aterrar, s'assabenta que Ted s'ha suïcidat. Amb Allan tenen un nen a qui posen Graham, en honor a l'escriptor preferit de Ruth, Graham Greene.

I, per acabar, Tardor de 1995, on relata com es tanca el cercle. Reprenent el fil d'Amsterdam, ens parla de Harry, de De Wallen (el barri xino) i de com van resoldre l'assassinat d'una prostituta dins la seva habitació mentre hi era amagat un testimoni. Ens descriu un detectiu lector d'"històries molt complicades sobre persones de veritat" a qui, sorprenentment, li agraden els llibres de Ruth Cole, Alice Somerset i Eddie O'Hare. Una Ruth que fa un any s'ha quedat vídua sense esperar-s'ho (un atac de cor fulminant al llit) i que té un nen de tres anys.

Ruth presentarà un nou llibre, "El mal nòvio", amb Eddie com a mestre de cerimònia. Durant aquests anys sí que ha tingut contacte amb Ruth i ha procurat que es posés en contacte amb Marion. Ell també ho intenta, però cap dels dos no ho aconsegueix, i les esperances semblen fondre's. Feta la presentació, i per casualitat, Ruth sabrà que allò que va passar a Amsterdam es resolgué feia anys i l'alleuja tan considerablement que es recomposa de manera immediata per a tornar a obrir-se al món. Talla amb dimonis i disbarats, es casarà amb Harry i retrobarà la mare.

Reflexions sobre la fortuna i la distribució desigual de la sort; i la influència del decurs de les circumstàncies que ens envolten i no podem controlar. Sobre cors calculadors dels quals és millor no refiar-se'n. Sobre que el temps no s'atura o, justament, que hi ha moments en els quals el temps s'atura i hem d'estar prou alerta per adonar-nos-en.

L'HOME QUE ES VA ESFUMAR, Maj Sjöwall- Per Wahlöö

(FEBRER 2014) Sempre vaig a mises dites. Aquest és el segon i, tot just ara, començaré el quart. Així que entenc la dificultat d'enganxar el fil.

En aquest segon li trobo coincidències interessants amb el primer. L'escenari en què es mou és internacional, viatjant entre els països més de l'est i connectat amb els occidentals.

En el primer llibre la víctima era nord-americana i, malhauradament, va morir en un creuer pel nord europeu. En aquest segon llibre, el suec mort no para de moure's entre països on no cal segellar passaports i sembla que el control de gent és més laxe. Recorda allò de països bons i dolents. Significatiu que en cap de tots dos llibres la policia maltracti i més en aquest segon on sembla, d'entrada, que la bòfia pugui ser més culpable que l'assassí.

D'en Martin, el justicier, tamborina els dits per pensar i fa posar nerviós. D'en Martin, l'home d'acer, capaç de tenir els dits xops amb les mels d'una dona i quedar-se tal qual. D'en Martin, l'home cansat de la seva vida rutinària.

I l'alcohol uneix la gent, les fa camarades de desgràcies i alegries. Un gran nexe social amb més baixos que d'alts.

Ahh¡¡ Que els autors dels llibres sembla que van aconseguir escriure uns quants fins que va morir un d'ells, moment en què l'altre -la Maj- va deixar de fer-ho. El llest va ser l'editor que va aprofitar la casualitat i va fer la sèrie amb cadascuna de les lletres del nom M A R T I N B E C K. I.... només tinc fins la T. Així que en breu s'acabarà....

Maj i Per feien bona parella, no?

EL SACRIFICI A MOLOC, Äsa Larsson

(GENER 2014) I aquest és, finalment, el darrer llibre de la sèrie. El cinquè! I el nostre glaçonet de gel es va fonent i sembla que triomfarà l'amor incondicional, el secret.

I tornem als rencors, als problemes mal solucionats i a l'empastifada que s'acaba montant amb tot això. En aquest cas una relació de principis de segle XX esquitxa la plàcida vida d'un nen de només 7 anys que, sense saber-ho, és l'objectiu per aconseguir el botí. De fet, el títol ja és això, Moloc era el Déu al qual se sacrificaven els nens per tal d'afavorir la població general. I és que sempre són els més dèbils els afectats!

Al llarg del llibre la Rebecka, protagonista, se separa lentament i mentalment de l'amant i la trobem, tot just quan finiquitem la trama, amb un boçi d'esperança per fondre la gelor aprehesa; i fa tendre, sincer i relaxat tot allò que pugui esdevenir.

L'autora sempre fa agraïments a les novel·les i, aquest cop, em crida l'atenció que ens reconegui que aquest ha estat el pitjor dels llibres de la sèrie, el que més li ha costat d'escriure, tant que gairebé el deixa sense acabar. La felicito per l'esforç que li ha dedicat i es nota en el resultat, bo, interessant. Em deixa a entendre, però, que haurem d'esperar-nos un temps (espero que no massa llarg) per continuar entretenint-nos amb els seus escrits.

L'alba al Pol Nord ha de ser un fenomen espectacular! I l'influx en les seves gents ha de notar-se per força!!

CAMÍ FOSC, Äsa Larsson

(GENER 2014) Aquest mes de gener m'he posat les piles. Espero mantenir el ritme durant l'any però com és molt llarg, ja veurem¡¡¡

Bé, aquest és el tercer llibre de la sèrie i llegint-lo s'enten perfectament que sigui una ..... no recordo com li deia però era alguna cosa com anorgàsmica noruega (sense ànim d'ofendre). Aquest comentari arrenca del quart llibre, així que ha estat una marxa enrera en la lectura de la sèrie.

Passar per una crisi psicòtica tractada a base de teràpia d'electroshocks i amanida amb medicació abundant; viure amb el record d'una agressió física brutal i amb l'evidència d'una fesomia desfigurada i marcada per tota la vida; i presenciar l'assassinat del teu company sense poder fer res per evitar-ho, doncs són bones raons per ser un autèntic glaçonet (d'acord, d'acord... viure tant al Nord tampoc hi ajuda!).

En aquest tercer volum s'enfonsa dins del fantàstic món de l'espoliació als països en vies de desenvolupament describint un entramat fictici, prou real, dels interessos econòmics dels lobbys i del terrorisme polític. Com aconseguim treure un titella que ja no ens interessa i posar-ne un altre que ens faci més patxoca? Fàcil, només ens calen diners.

Més de rebot em fa reflexionar sobre la confidencialitat als serveis socials! Em queda una mica lluny el motiu d'aquesta reflexió en concret, el per què hi vaig pensar, però el fet és que sovint no es respecta tant com caldria. No s'ha de tractar ningú mai com un número, un material, però si es treballen amb més desgràcies que bones noves, es tendeix a endurir el pensament i s'acaba parlant d'allò que li succeeix a un altre ésser humà com si fos d'un clau caigut es tractés; vull dir que no pares esment i només etiquetes fets, persones o conductes. Com tantes altres, és una manera de fer, prou qüestionable.

Dels personatges, a grans trets dir que em semblen menys freds que en altres ocasions però fulminants com en totes elles. I, com sempre, mor fins i tot l'apuntador però ella sobreviu.... jejejeje!

CARTAS DE LA MONJA PORTUGUESA, M. Alcoforado

(GENER 2014) Un regalet d'enguany! Relat curt d'il·lustracions molt suggerents de Mariana, una monja de convent, que manté una relació d'aquelles íntimes amb un gentilhome francés al s. XVII.

Un comte famós pels seus enamoriscaments i que, previsiblement, no fa cas de cap de les súpliques d'aquesta dona que li reclama, li prega, que la faci la seva única amant.

Les cartes, en són cinc, mostren la graduació de la desesperació d'aquesta; de més a menys, fins que finalment la indiferència del seu suposat home la convenç que no paga la pena continuar insistint i que és més important que miri de curar-se les ferides de l'ànima.

TODO ESTÁ PERDONADO, R. Reig

(OCTUBRE 2013) Un altre dels llibres que m'ha costat moooooolt de llegir, i no pas perquè sigui feixuc, sinó que més aviat ha estat perquè és massa contemporani, d'una realitat prou propera que em costa de recordar.

Moments de Dictadura i temps de Transició, negocis celestials que esdevenen mortals i famílies sacrificades per mantenir l'status quo del poder, el més perillós, aquell que no es deixa veure.

Interessant perquè demostra que a l'Estat espanyol aquells que van guanyar la guerra són els mateixos que governen el país, en suposada democràcia. En aquesta gent tot se'ls ha condonat i sembla que hagi de quedar així força temps.

M'han agradat els personatges que no els han amnistiat, que no han permés que els passés per alt les desgràcies que han inflingit a la resta; llàstima que tots ells acaben morts pràcticament.

I la religió, un negoci mortal que facilita l'homeòstasi entre vençuts i guanyadors. L'opi del poble que, com un mal xut, et pot portar a l'altre món.

CIMS BORRASCOSOS, E. Brönte

(SETEMBRE 2013) Tot un clàssic del gènere de "les passions més baixes de l'ésser humà" i punt de partida dels autèntics culebrons sudamericans. I, com en altres llibres, la metereologia de l'espai marca l'esdevenir dels personatges (fora interessant que en Tomàs Molina dediqués un Espai Terra a aquestes qüestions). 

Curiós que l'autora hagués publicat aquesta única novel·la justament un any abans de morir i que el perquè de la seva malaltia fos com el d'alguns dels seus personatges; curiós el fet que s'hagués forjat un caràcter com el de les Catherine de l'escrit; curiós, curiós.... 

Una majordoma -Nelly- (que, segons diu, no s'hi fica en res però que surt al costat de cada protagonista en tot el llibre) explica al llogater de la Granja dels Tords -Lockwood- les relacions diabòliques entre els familiars del propietari de la casa: els amors truncats- trencats, els odis inflamats i desavinences diverses, envejes i poc positivisme (optimisme) explícit.

Un orfe acollit, Heathcliff, maltractat per uns i altres quan el seu benefactor mor; la seva germana -Catherine- és el seu amor però el seu germà -Hindley- els impedirà romandre junts; una fugida desesperada, de batalla perduda, que en realitat, a la llarga, és la guerra perduda. I saltem de generació, i passa pràcticament el mateix, però aquesta vegada ronden els fantasmes del passat que acabaran posant ordre a l'enrenou i la desesperació. Heathcliff diu "He perdut la facultat de gaudir amb la seva destrucció [la de la segona generació], i sóc massa mandrós per destruir per no res." I aquest serà el principi del canvi.

M'han dit que les pelis no tenen res a veure amb el llibre, que tergiversen prou l'argument. He fet un cop d'ull a un tràiler de la de 1939 i, d'entrada, Heathcliff és negre; al llibre és gitano. Ara que el tractament sembla que és el mateix. Per si de cas, per ara no la miraré.

EN UNA SOLA PERSONA, John Irving

Després d'un parèntesi de dos llibres, una boda i un infart, em decideixo a reprendre els meus inquietants - de poc interés- comentaris sobre les lectures que he emprés.

Abans de comentar el d'en Irving, vaig llegir dos llibres interessants. El primer, VENTAJAS DE VIAJAR EN TREN, A. Orejudo, que sobretot analitza la malaltia mental en un nivell força escatològic i de final sorprenent. Que recordi, perquè fa més de sis mesos - i d'un any- (ABRIL 2012) que me'l vaig llegir, el protagonista perd un relat al tren i, a partir d'aquí, tot transcorre per poder tancar el cercle. És molt i molt finet el llibre però buf si va costar¡¡¡

El segon, FINS QUE PASSI LA TEVA FÚRIA, A. Larsson (MAIG 2013). El 4t cas de la novelista amb la Rebecka de protagonista que em contina semblant una tia frígida del nord europeu. Són tots molt raros¡ Però que, i fet que agraeixen les víctimes, sap reaccionar en els moments més crítics. Per a mi li ha faltat sorpresa, aquest cop és tot com molt 'per suposat'. A veure què tal el 5è i el 3r que em falten per llegir. Em penso que massa bombo van fer amb la pel·lícula i que encara ha de fer més literatura per continuar avançant.

(JULIOL 2013) I ara sí, Irving, etern Irving de temes personals. M'agrada com tracta l'etiqueta de bisexuals i m'encanta sobre tot "Mira, noi, no em posis cap etiqueta, sisplau; no em converteixis en una categoria abans de coneixe'm!". I això és tot, tot i que tinc un munt d'anotacions preses, resumiria dient que en un anàlisi sistèmic de la vida del protagonista poder sí que es podria sospitar certa inclinació homosexual -com diria un mestre arcaic de l'escola- però és que no cal sospitar, és que cadascú ha de ser un mateix i, des del respecte, apropar-se a la resta sense tabús ni pors. L'epidèmia del VIH al principi i la mort de tanta gent ajuden que el personatge s'impliqui més en la docència i en el seu propi jo. Finalment, si heu llegit molt Shakespeare us anirà molt bé per entendre les reflexions que es planteja en Bill però si, com jo, aneu una mica justos no patiu que se segueix perfectament.

Ah¡¡¡ Poso la foto de la portada perquè em sembla característica. Certament no podries dir si és una dona o un home. M'encanta¡

L'AVI DE 100 ANYS QUE ES VA ESCAPAR PER LA FINESTRA, Jonas Jonasson

(JULIOL 2012) Divertidíssim, absurd, curiós, amb un to històric i un punt de vista dels personatges històrics que fa petar de riure. Un avi de 100 anys, corcat però amb tot el seny, marxa del centre on viu. I per tot un seguit de malentesos acaba convivint amb una panda que no tenen res a envejar en quant a diversió.

El llibre va intercal·lant la història de vida del protagonista, Allan, amb els temps actuals, quan s'investiga la seva desaparició i la participació de la resta de la tribu en una trama difícil de resoldre. Un sonat que viu aïllat, un venedor de salsitxes hiper- lletrat, una dona molt "primària" amb una elefanta, un màfies que ha perdut pel camí una maleta amb molts diners i als dos components de la seva banda, un germà amargat i dolgut i un policía que es rendeix davant tota la veritat. En són una bona colla¡¡¡¡¡

Ara estic amb l'autor de l'ampolla buida per excel·lència, saps qui és? ;-)

LA LLEONA BLANCA, Henning Mankell

(JUNY 2012) És curiós, mai ho hauria dit, però és un llibre d'una d'aquestes sèries q fan a BTV o 8TV de detectius nord- europeus que fan venir ganes d'apagar el televisor. El protagonista és en Wallander i, sense haver vist la sèrie tot i que sé que l'anuncien per les cadenes, trobo que sí que està bé com a novel·la negra noruega. Res a veure amb en Larsson però diuen les males llengües que podria ser com les novel·les del matrimoni Sjöwall- Wahlöö amb el seu detectiu Martin Beck (com no he llegit res de res, no puc opinar-hi).

L'argument és interessant, transcorre entre Sud-Africa i Noruega. Una mort accidental i envà facilita el poder anar descobrint una conxorxa amb franctirador inclòs i objectiu-diana  sud-africà. No és el primer volum, per tant el que és la part més social o familiar del protagonista no la conec. En aquesta se sent molt sol i s'acaba xalant però la cosa és si torna o no a ser el que sempre hagi estat.

Apa, ara estic llegint una de iaios. Noruega, a veure si m'animo a canviar de país. Salut¡

MONTECRISTO, Marc Pastor

(MAIG 2012) Sóc un desastre, vaig amb retard. Bé, amb Montecristo, m'acabo la trilogia d'en Marc. Té un tret curiós a totes les novel·les, són pel·lícules!!! I aquesta justament barreja l'Indiana Jones, el Conde de Montecristo i altres del gènere. La contraportada ho explica bé.

Interessant perquè hi ha personatges que repeteixen al llarg de la trilogia; dinàmica perquè no pares d'anar amunt i avall patint pel grup d'espanyols (que pràcticament són tots catalans). És prou previsible però és entretinguda i deixa la porta oberta perquè continuï amb la "xaladura".

S'ha de reconèixer que, malgrat en Marc sigui un Mosso, és un freaky curiós a qui se li reconeix que sap escriure i crear un punt addictiu al lector.

LA COL·LABORADORA, Empar Moliner

(ST. JORDI 2012) Fa tota la pinta de ser el que redacta, una publicació encarregada. Acostumada a l'Empar cítrica i esbojarrada dels relats curts, en aquesta novel·la se'm perd una mica. Sí conserva el seu tret, això no canvia, de ser irònica. Diria que bé podria ser, sincerament, el que es troba en el seu dia a dia en l'àmbit literari. Quines coses!!! Pot la història canviar en funció dels interessos polítics i literaris únicament per publicar una obra més?!

Fa riure molt però també espanta una miqueta. M'han "xivat" que a nivell personal viu un pèl accelerada. Però continuarà sent una suposició perquè no l'he coneguda, ja m'agradaria!!!

LA BICICLETA ESTÀTICA, Sergi Pàmies

(ABRIL 2012) Un altre de relats curts. En aquest cas, sabent de qui és fill en Sergi em penso que podrien ser relats molt personals. D'experiències i sentiments viscuts que, arribats a l'etapa anomenada maduresa, l'autor esbomba d'una manera molt fina.

Són relats durs que, més sovint del que voldria, et deixen un gust amarg al paladar tot i que, finalment, s'assumeixen d'una manera molt digna totes i cadascuna de les situacions.

I ara arriba la lectura de St. Jordi. Una escriptora molt divertida, guionista collonuda i que em fa petar de riure. M'encanta!!! L'Empar Moliner. La coneixeu, no?

HOMES, HOMES, Doris Dörrie

(MARÇ 2012) Quatre relats curts, de les relacions que es plantegen entre homes i dones, no necessàriament parelles. El primer, Al mig del cor, és un pèl esgarrifós. Si existeix la pel·lícula, la protagonista hauria de ser la Glenn Close, una d'aquelles actrius que quan s'hi posen fan por.

El protagonista d'Homes em recorda els camaleons, que es camuflen quan intueixen perill. En aquesta  narració és curiosa la transformació del protagonista i, considero del tot aberrant, el retorn al punt d'inici. A la gent "ens va la marxa".

El tercer, Diners, em reafirma en allò que la pasta no dóna la felicitat però hi ajuda (i molt). Però també demostra que, per ser feliç, s'ha de comptar amb la persona incondicional al costat (i en això els diners no ajuden malgrat que pugui semblar-ho).

El quart, i final, Paradís, ens mostra tres personatges que haurien d'anar a cal psicòleg des d'un bon inici. Considero que, com els dos primers, té un tancament sorprenent. Els estats de clarividència total ens fan jugar males passades.

I ara estic amb un altre, des de principis de mes. Literatura catalana i de relats curs (i no és en Monsó).

DEU CLAUS AL PANY, Arumí, Baulenas, Bras, Jaén, Joan, Morreres, Pujol, Seguí, Sotorra i Vallbona

(MARÇ 2012)  Fa temps que ja vaig llegir-lo. La re-lectura sí que m'ha fet ser conscient d'algunes fantasies que comentava anteriorment.

M'agrada el to d'humor amb el que redacten els autors tots els contes. Tots amb un to irònic molt "cachondo". No em sorprèn que la majoria d'autors siguin valencians, són com pops!!!

El primer conte d'Anna Arumí dóna un gir en l'últim moment que trenca estereotips. Sovint malpensem en tercers humans i resulta que la rutina és, en realitat, el motor de la relació. En fi! els humans ens movem en una àmplia gamma de casuístiques.

La narració de Baulenes, Robert Subirats, succionador orgasmàtic electrodomèstic, em recorda els relats d'en Monzó, a Olivetti, Moulinex, Chaffoteau et Maury, d'aquells poca- vergonyes que no pares de somriure't tota l'estona. Us imagineu una atracció de circ per fer-vos venir un orgasme telepàtic a través del moviment de la llengua d'un individu?? Bufff!! Complicat i un pèl engorròs.

Ara continuo re-lectures, Doris Dörrie. Anem comentant¡

LA NOVELA DE LA LUJURIA, Anónimo

(MARÇ 2012) Novel·la ambientada al 1859, s. XIX. De roba carregada en duien sempre però per treure-se-la o fer-la menys pesant en sabien molt.

Buff¡¡ Diguéssim que en tècniques amatòries no se'n deixa cap al tinter. Escalfa prou però també et fa venir basques (bé, això en funció del que cadascú entengui com a acceptable, és clar¡). Personalment em salto, m'he saltat i sempre em saltaré, les iniciacions dels menors d'edat quan són molt menors d'edat i els incests (entre germans, fills, etc...). Les escenes on comptem més d'una persona, i de dos, són molt més atraients. Interessant el que s'ha de muntar per dissimular.

Evidentment tot això sense pasta (i sense pertànyer a una classe social determinada) és impossible. A veure quànta gent viu de rendes i pot permetre's el luxe de viatjar tant. A més, el mateix narrador arriba a reconèixer-ho.

Poder quan comença no s'acaba d'entendre la carta de divorci entre Cavendish i Rochefoucault però, si seguiu fins el final, l'acudit és molt bo. I vergonyós¡

La propera novel·la és del mateix gènere, ja me l'havia llegit fa molts anys però ara la rellegeixo i recordo, no quan me la vaig llegir per primera vegada, sinó algunes fantasies que no sabia d'on les havia tret¡ Jajajajajajajaaaa¡¡¡¡ ;-)

UNA NOCHE DE PERROS, Hugh Laurie

(FEBRER 2012) Novel·la negra amb un argument interessant i de lectura molt dinàmica. Té un punt mala llet anglès que és divertit. Al protagonista l'emmerden en un assumpte relacionat amb les armes, amb com fan per testejar-les en els conflictes internacionals. Espies, com l'anterior llibre que he llegit, però no tan solemne com escriu Le Carré.

Ja que amb aquesta temporada número 8 s'acaba Dr. House de manera definitiva, podria dedicar-se a escriure. En Laurie ja sabem que és molt prolífic (actor -teatral, de cinema o televisiu-, productor, músic i escriptor) i poder ens acabarà sorprenent més.

Ara al març he començat una novel·la de gènere molt diferent, eròtica. A veure el què¡

UN TRAÏDOR COM ELS NOSTRES, John Le Carré

Inicio unes anotacions sobre els llibres que vaig llegint-me. De fet, en vaig començar una però amb alguns dels canvis d'aquest St. Facebook se'm van perdre. Així que em vaig enrabiar i he passat fins ara. Tenia ganes de fer-ho per allò de revisar a finals d'any la bibliografia i, com tot just hem canviat d'any, aprofitarem l'ocasió (i espero que aquest cop no se m'ho carreguin).

(GENER12) Començo amb Le Carré. Un autor que no havia llegit fins fa ben pocs anyets, quan m'iniciaren amb La Canción de los Misioneros, una novel·la que descriu força bé la situació política del continent africà. Però en el cas que ens ocupa anem a l'altra banda, a Rússia i al Regne Unit. Espies, tràfic d'influència, polítics,... possiblement res de nou en la seva obra. Els personatges principals estan molt ben definits i els interessos que els mouen semblen coherents.

Però em continua passant que, tal i com redacta, quan l'acabo em deixa aquella sensació d'haver de rellegir-me'l per copsar tots els cops amagats i els detalls de cada acció.

I prou, sóc breu. Ara començaré Una Noche de Perros de Hugh Laurie. A veure si sabeu qui és? Ja us posaré al cas.