LA VOSTRA ANITA, Lluís- Anton Baulenas

És una novel·la curta, agredolça, com tots els llibres que he llegit d'en Baulenas fins ara, El Fil de Plata, El nas de Mussolini, La Felicitat; en aquest cas ens evidencia una manera de passar la crisi dels 50 anys, com diu la protagonista "(...) estava a punt de complir 50 anys i m'adonava que l'edat et torna imbècil (...)".

Sobre un text inèdit, fins ara, d'en Baulenas, Ventura Pons feia la pel·lícula Anita no perd el tren, que fa referència a un passatge de l'escrit on se li deixa clar a la protagonista que podria ser la seva darrera oportunitat, que podria perdre el tren "(...) els homes són com els melons, fins que no els obres no saps que hi trobaràs (...)".

Se'ns planteja la vida de l'Ana Pinyol que a l'any 1991, quan celebrarà l'aniversari dels 50, ha estat despatxada del cinema on hi treballava des dels 16 anys i manté una fugissera i efímera relació amb un home casat. Totes elles són situacions que semblen complexes d'entomar.

Per una banda, ha passat tota una vida a la mateixa empresa. Ha crescut veient un munt de pel·lícules i repetint-se diàlegs que l'han d'ajudar a exemplificar el patiment, sobretot, en la seva vida amorosa.

Li donen vacances fora de temporada amb enganys de fer canvis al local i, passat un mes, la trucaran per despatxar-la perquè s'han venut les instal·lacions i els nous propietaris no la veuen com a membre de la nova imatge. 

Aquesta situació angoixa qualsevol, però ella tindrà la possibilitat d'entrar al negoci familiar del que no n'ha volgut saber res mai. Tanmateix serà incapaç de reorientar-se laboralment, si més no durant el temps que comparteix amb els lectors.

Per contra, es farà assídua de les obres de la nova construcció que tenen pensat fer; serà companya dels avis que ja no tenen res a fer. I serà allà on coneixerà l'Antoni Mata Prat, un home que duu l'excavadora, que sempre va amb el guix de l'obra enganxat a la cara, corpulent i que és casat.

L'Ana, per la seva banda, és vídua des de fa més de 15 anys i la seva anterior relació, única i poc més efímera, també fou amb un altre home casat client del cinema.

Amb l'Antoni la relació serà apassionada, plena de sexe intens dins una caravana, que acabarà tan bon punt acabi l'excavació al solar i l'Ana vulgui traslladar les trobades a casa seva. El convidarà per celebrar el seu aniversari però haurà de celebrar-ho tota sola, amb el ritual de bufar les espelmes i amb un glop de xampany.

Però l'Ana, lluny de patir, serà capaç de quedar-se amb la part positiva de la història, només pel fet d'haver-la viscut, d'haver vist renéixer la il·lusió, la llum.

L'Ana té una amiga, la Natalia, una mica més jove que ella i que li fa el contrapunt. Sembla que la Natalia és més llançada en relacions sexuals però menys moderna en actituds sexuals, els seus consells són maquiavèl·lics mentre que l'Ana aposta per les relacions més sinceres. Tot i això, la seva relació es manté com a suport emocional, incondicional i aconsellador d'amigues.

És de lectura entretinguda i ràpida, amb certes similituds amb taquilleres de cinema d'altres novel·les, com El Embrujo de Shanghai, de Juan Marsé, perquè totes elles donen una rellevància significativa a les relacions i diàlegs de pel·lícula.

L'ART DE L'ASSASSÍ, Mari Jungstedt

Aquesta és la 4a novel·la de l'autora. Vaig llegir-me'n les tres primeres i em van enganxar. Pensava que s'havia quedat en trilogia però sembla que li ha agafat el gust i ja en té un parell més; així que va per llarg.

Els comentaris de les tres primeres, St. Facebook, me les va volatilitzar (motiu pel qual m'he decidit a fer el bloc i no a continuar les anotacions de Face). Així que no podré recopilar el que havia llegit i per molta memòria que faci, o molta contraportada que llegeixi, no refresco.

En tota la sèrie de novel·les, l'inspector Anders Knutas és el protagonista i, en aquest cas, serà l'encarregat d'esbrinar qui ha mort un dels marxants d'art més coneguts de la ciutat, Visby, capital de l'illa de Gotland, a tocar de Suècia.

Tot el cas gairebé s'estira dos mesos, i un terç del temps s'estan en punt mort, descobrint misteris i relacions amb quadres i autors, fent voltes un pèl inútils. No són capaços de trobar la relació entre la mort de l'Egon Wallin, la seva tendència sexual i el robatori d'algunes obres d'art. Però, en realitat, tot té a veure amb el greuge sofert per algú que creu que no obté a la vida allò que hauria d'haver obtingut per lligams familiars mai reconeguts i del tot desconeguts per als implicats.

El primer mort és una víctima d'assassinat (amb secrets i decisions preses que afectarien el seu entorn familiar i laboral), el segon, Hugo Malmberg, també l'és (però els seus secrets més aviat giren entorn de les seves perversions). Tanmateix quan hom pensa que al tercer, Erik Mattson, el sacrificaran en relació als assassinats, i que, en conseqüència, es trencarà tota la lògica policial, plas!, es desquadra tot plegat. Es descobreix que la motivació del desgavell seran traumes mai superats.

Amb en Knutas treballen, entre d'altres, la Jacobsson, en Kihlgård, en Mittberg, però a banda de la policia, hi ha els periodistes que sempre ronden i prenen prou rellevància, en Johan Berg, la Pia Lilja, en Max Grenfors i altres col·laboradors.

En aquesta entrega, en Berg coincideix amb les investigacions policials i se'ls avançarà tant que farà emprenyar profundament l'assassí que li segrestarà la filla, carregant-se la seva futura vida matrimonial i paterno-filial. D'aquesta manera, l'autora deixa totalment obert l'esdevenir de la història del corresponsal. 

I, conte contat, conte explicat!!!

ASESINATO EN EL SAVOY, Maj Sjöwall- Per Wahlöö

I arribo a la 6a entrega ja.... se m'havia escapat de comentar que l'anterior novel·la i aquesta ja són en castellà; no han fet la traducció catalana.

En aquesta ocasió, obliguen en Martin Beck, per motius més aviat polític- confusos, a intervenir en la investigació de l'assassinat d'un tèrbol empresari en una població que no és la seva. El reconeixement que els governs estan al corrent dels draps bruts d'empreses que actuen en països del continent africà.

Els autors mostren policies cada cop més descontents amb les ordres que reben per perseguir la criminalitat, capturar els petits consumidors i no les grans màfies. També parlen de la Säpo que perseguia la Lisbeth Salander a Milenium d'en Larson, i en els mateixos termes d'incompetència en tots dos casos.

Aquestes grans màfies es concreten, en aquest cas, en l'empresari internacional que no té en compte com destrossa la vida de persones reals, com es pot arribar a ser responsables de la pèrdua de tot allò que els altres valoren: despatxar-los de la feina, que la parella els deixi per no tenir ingressos, que se'ls faci mobing perquè abandonin l'edifici, que en darrera instància perdin la dignitat! I seran, finalment, els que faran de braç justicier.

Remarco encara la cultura de prendre cervesa i fumar com a hàbit permès a tot arreu (al despatx, al cotxe, en la visita a casa d'algú, al carrer,...). Un fet que uneix més que desvincula, facilitant l'apropament a l'altre.

Sobre en Martin i la seva vida personal, ja s'ha separat de la seva dona i viu en un apartament. Sembla que li passen tots els mals que patia i considera, com a evidència, que eren psicosomàtics. També s'engresca amb una companya de feina que resulta ser la vídua d'un company. Comença a remuntar i a trobar-se.

I fins aquí la meva proposta de comentari sobre la novel·la. Ara toca esperar a tenir la resta que falten!!!

EL COCHE DE BOMBEROS QUE DESAPARECIÓ, Maj Sjöwall- Per Wahlöö

Del 7 de març 1968 fins a mitjans setembre de 1968, el temps que passarà fins que es resolgui tot.... o pràcticament tot. Perquè aquest és el 5è relat d'una desena que conformen, en conjunt, la gran novel·la que volia escriure el matrimoni i que abasta uns 10 anys d'una època a Suècia.

Així d'entrada sembla que no passa res: un suïcida que, quan el troben, té la tarja d'en Martin Beck al costat i una casa que esclata sense explicació criminal inicial i on el camió de bombers arriba quan no queda res a fer. Però la tossuderia d'un rude bòfia, Gunvald Larsson, i el fet que els bombers desapareguin escalfaran els motors de la trama. Fins aquí el primer terç de l'escrit on presenten detalls de vital importància per la investigació i, també, on es van definint personatges que ja han aparegut a les anteriors novel·les, Einar Roon, Lennart Kollberg, n'apareixen de nous, Skacke, i altres que van quedant en segon plànol com el detectiu Martin.

D'aquesta part em quedo amb unes quantes reflexions:

- La primera, com un investigador percep el cos policial. A saber: "Buenos maderos los hay a patadas. Tipos estúpidos que son buenos maderos. Tipos inflexibes, limitados, chulos, engreídos y pagados de sí mismos, todos ellos buenos maderos. Pero mejor sería que hubieran más tipos buenos metidos a maderos".

- La segona, el fet d'actuar contra natura. Per forçar posats o sentiments cal tenir "tablas", així que no tothom hi val. Generalment són persones poc compreses.

- La tercera, la crítica a la pol·lució ambiental ja als anys 60, en aquest cas, per l'excessiva circulació en determinades ciutats.

En aquesta novel·la en Gunvald anirà prenent més importància i amb el seu entestament, mentre s'està de baixa, continuarà esbrinant allò que no li quadra de les conclusions de la investigació inicial perquè ell era allà, durant l'incendi de la casa, i fou qui salvà la major part d'habitants. En paral·lel, Martin tampoc acaba de veure clar com troben un dels cadàvers dins la casa. I just aquí començarà l'acció!!!

A partir d'aquí, m'agrada que es qüestioni la tutela de menors, parlant en termes de la no millora en masses situacions, i més quan parlem d'un país on l'Estat del Benestar sempre ha estat prioritari, un cop acabada la II Guerra Mundial.

Recordant els moments de l'incendi, i matxambrant-los amb l'atzar per la pèrdua d'una joguina -un camió de bombers-, s'adonen que el camió dels bombers havia desaparegut i lliguen caps sobre el motiu -compte amb la confusió d'adreces-. A més, la major part de veïns de la casa eren molt més que dubtosos i, seguint diverses pistes sobre l'activitat que realitzaven -majorment, contraban de cotxes-, seran capaços de lligar-ho tot amb el suïcida inicial, disposat a cantar. Llàstima que no podran confirmar-ho amb el suposat assassí, que acaba mort quan el volen detenir.

Noves reflexions de la resta del relat:

- Escoles amb el 75%  dels nens no autòctons, amb pares que tocaran el pirandó quan hagin acumulat suficient capital per retornar al seu país. Una realitat molt palpable, aleshores a Suècia i aquí ara.

- Ignorància d'alguns policies que continua sent qüestionada per altres companys: "(...) estas personas consideraban que los cañones de agua, las porras de goma y los pastores alemanes babeantes constituían instrumentos...". Front al plantejament de no dur cap tipus d'arma.

Voldria acabar la meva ressenya fent menció especial al canvi en el plantejament familiar de qui, suposadament, és el personatge principal, Martin Beck, que en anteriors circumstàncies ha estat molt més actiu en les investigacions. Ara, en canvi, va dibuixant l'esdevenir familiar. D'entrada el copsarà com un company aconsegueix l'equilibri conjugal pactant que cadascú visqui en una casa els dies laborables i junts els festius. A ca seva la síndrome del niu buit es fa palesa i colpidora i se sent molt sol.

EL LLEOPARD, Jo Nesbø

Un autor per a mi nou, un gènere que darrerament llegeixo prou, novel·la negra sueca. Publica amb 40 anys El Lleopard que poc ha d'envejar la trilogia de l'Stieg Larson i a les novel·les de l'Åsa i la Jungstedt. No és la primera que escriu i el protagonista l'és d'uns quants escrits més.

Es diu Harry Hole i viu perdut i obnubilat a Hong Kong, després de marxar d'Oslo, perquè el cas d'un assassí en sèrie l'havia deixat cao. D'orient el rescatarà la Kaja, que serà la seva companya mentre torna a Europa per ajudar la Unitat d'Homicidis a detenir un altre assassí en sèrie. Retroba antics amics, dels incondicionals, i és traït en moments en què menys s'ho espera.

Hi ha una lluita de poder entre la Unitat i la Kripos per obtenir la plena autorització del Ministeri de Justícia per a resoldre els crims de la gran urbs. Ens dibuixa certs responsables de la seguretat ciutadana no tan diàfans com ens agradaria, trets personals que podríem identificar en alguns protagonistes actuals en l'àmbit català (el vassallatge d'unes persones a d'altres perquè els han salvat el cul en situacions compromeses). Però, i no com a la realitat, alguns se n'adonen i a d'altres els fan adonar-se'n, no sempre a temps de no perdre la vida. 

Viatgen a la RD del Congo perquè una de les armes assassines és originària d'allà. També l'enfoc que ens presenta és diferent al de l'Äsa: per una banda pinzella sobre mercenaris existents a la zona de Goma, i, per l'altra, residents d'adopció europeus no tan acomodats. Sense protecció oficial, Harry coneix diversos vilatans que esbossen visions de com els afecten i viuen els conflictes; el comú denominador, no tenen res a perdre.

Prou girs i suspens i acció al llarg de tota la novel·la: no t'esperes el que passa, penses que ha d'anar tot d'una manera i, plas!!, la cosa canvia. El que és estable fins el final és la mort del pare d'en Harry; el policia tornarà a Oslo perquè el pare està malalt, no perquè vulgui ajudar ningú a atrapar algú. I marxarà, malauradament, quan hagi mort.

L'ESCOMBRA DEL SISTEMA, David Wallace

Per començar, la paraula exacta que em ve a la ment per definir la novel·la és desconcertant. El plantejament de l'entramat (la inaccessibilitat de la besàvia Lenore juntament amb la d'uns quants companys i treballadors de la residència on viu) m'esperava que se'ns desvetllés al desenllaç, però en realitat queda difós entre històries en paral·lel que, d'una manera o d'altra, afecten la protagonista, que també es diu Lenore.

Durant part del relat se'ns planteja la teoria que els companys de la besàvia han aconseguit pispar un producte infantil alimentari que els ha de permetre rejovenir però, ni es confirma ni es desmenteix, simplement que no hi ha final!!!! O bé no l'he sabut trobar, o certament és irrealment metafòric i àmpliament obert a la imaginació..... perquè fins i tot aquesta és una opció que tampoc se l'acaba de creure la néta. Pràcticament tot el relat succeeix prop del Desert d'Ohio, desert construït per l'ésser humà i no pas concebut com un accident de la natura.

I vet aquí que a la protagonista se li revolta l'entorn (el seu lloro, que qui sap si per haver tastat l'invent o simplement per haver escoltat massa converses, xerra pels descosits; el company amb ànsies per aprehendre-la; les amigues tan diferents i la seva família immensament peculiar) i, sense adornar-se ens presenten algú que fa/és en relació als altres, és a dir, que per ella mateixa sembla que no funciona, que es deixa endur per allò que vol la resta. Tanmateix crec que arriba un punt on, com tots, toca fons i diu prou però no sabrem què passa.

Moltes digressions dins la història principal, aprofitant que la Lenore treballa en un editorial on hi arriben molts escrits,  a través de contes breus que tracten de ser exemplificants per la protagonista; també trobem un munt de transcripcions de les sessions amb el psicòleg i de diverses situacions que van definint lentament la narració.

De tot això, el relat curt que més va impactar-me fou el d'un home i una dona no del tot a l'hora que acaben junts per allò de "el roce hace el cariño" i que, finalment, esdevenen en un drama on morta l'una, l'altre embogeix. El fet diferencial d'ell era l'enamorament precoç de qualsevol ésser femení i el d'ella la lletjor i la criança d'un gripau al pap.

En conjunt, ni rastre de realitat... una porta oberta a la reflexió més imaginativa i una crítica indubtable al sistema econòmic i de valors als Estats Units (com es manipula a la gent perquè compri aliments saludablement tractats, com crear Natura Artificial, com tractar psicològicament al personal, són uns quants exemples).