Entradeta

Rescato les anotacions del sant Facebook que fa dos anys utilitzo i em decideixo a crear un bloc, i de passada aprendre com va això perquè no en tinc ni idea!!!

Altra cosa a dir-vos és que, com d'inici és un rescat de Face i no domino els blocs, l'ordre de lectura dels llibres és una mica desgavell però a cada anotació hi ha el mes i l'any en què vaig llegir-me'l. A partir d'ara l'ordre serà més rigorós.

I, per acabar, que us convidi a fer comentaris mai serà sinònim de donar permís ningú de malmetre; en altres paraules, les crítiques, constructives!!!

dijous, 13 de novembre del 2014

DIARI D'HIVERN, Paul Auster

(AGOST 2012) Bé, el darrer llibre de l'autor. M'ha costat molt posar-me a anotar però és que una amiga m'hi ha fet pensar. En un petit espai ha estat capaç d'expressar pràcticament allò que l'Auster ens conta. Un tret comú, són supervivents¡¡¡
Argument: repàs dels fets significatius d'en Paul a la seva vida. Què representen les 800 cases on va vivint al llarg dels 65 anys que compleix, els dos matrimonis, els fills, la mort dels pares, la relació amb els parents, la vida d'escriptor plena de bloquejos i d'acceleracions, els amors i desamors, etc....
De tots els llibres de l'Auster penso que és el més amè i curt però a mi m'ha costat suors¡¡¡¡ 

ROSEANNA, Maj Sjöwall- Per Wahlöö

(FEBRER 2014) Continuant amb altres autors suecs, ens trobem als pares dels nens (en Larsson, la Larsson, la Jungt,..) que escriuen novel·la negra sueca. Aquest parell, matrimoni benavingut per força, iniciaren els seus conciutadans en aquest tipus de lectura.

Curiositat: junts van publicar una sèrie sobre un detectiu, Martin Beck, i van escriure un llibre per cadascuna de les lletres del seus nom i cognom M A R T I N B E C K. Aquest primer és l' M i tinc intenció d'anar llegint fins allà on em permet l'editorial, la T; en aquest punt se'ns acabarà el rotllo perquè han cancel·lat l'edició, si més no en català, i ens quedarem amb les ganes de saber que se'n fa del detectiu.

Havia de ser gris, grisot, amb el cap clar. Havia de tenir família, abandonada, això sí, però família. I uns companys de feina dels que te'n pots refiar. Preocupat per la feina i ben valorat per tothom.

I torno als títols que em transporten, aquest em recorda la cançó (Roxanne, The Police) i, d'alguna manera, la descripció que se'n fa d'ella durant tot el relat podria indicar que així era; però a la nostra Roseanna MacGraw ningú no l'estima i el seu xicot no l'esperarà.

El relat en sí m'ha recordat escenes concretes de les películes de lladres i serenos. Just en el moment de les interrogacions, quan detectius i suposadament culpables o testimonis juguen a fet i amagar. Jo sé, tu saps, ell sap.... Aquella tibantor entre les parts la saben transmetre prou bé al lector i això és, precisament, el que ajuda a continuar llegint a enganxar-te.

Rosseanna és una morta tova. Tova? Sí, remullada en un llac durant un temps i trobada per casualitat. Tova... Una viva eixerida. Eixerida? Sí, independent que marxa de viatge per conèixer altres indrets. I l'atzar, què hi pinta l'atzar, doncs serà el TOT per ella.


... no has d'encendre el llum vermell ... Roxanne- The Police.
La coberta del llibre m'hi va transportar sense remei.... no has d'encendre el llum vermell ... Roxanne- The Police. La coberta del llibre m'hi va transportar sense remei.

diumenge, 9 de novembre del 2014

I VISQUEREN FELICES, Diverses autores

Tot just avui començaré a llegir-me aquest llibre que m'han regalat pel fet d'haver estat mare justament fa 15 anys, 6 hores i 10 minuts.

I m'ha agradat molt la maquetació i la presentació de les autores... miraré de llegir-me'l d'una tirada (bé, tant ràpida com pugui!) i comentar-lo una mica més.

Per ara, aquí us deixo la portada.....


I ja l'he acabat, a 9N! quines coses. I m'ha tornat a passar, per poc previsora, que se m'ha esborrat tot el treball en escriure directament sobre el bloc. Espero aprendre'n d'aquesta i fer els copiar- enganxar de rigor, com fa la majoria.

Aquí deixo la contra, que explica el projecte literari que va caure'm a les mans (i que he d'agrair a Toni).


M'ha agradat que es prioritzés el to positiu en totes les narracions però el que es guanya amb això, a vegades, es perd amb la poca qualitat d'alguns escrits o grafismes (dibuixos o fotografies). Puc dir que al llarg de la lectura, els relats m'han evocat paraules concretes, que sintetitzen per a mi allò que volien expressar. Així que heus ací els 22 relats i les meves evocacions:

1. L'INFORMER, de Naila Vazquez Tantinya. ATZAR. Dues mares, citades al despatx del Director, queden astorades per les bajanades que se'ls plantegen, per l'ús de les noves tecnologies a l'hora de fer bulling a les i els estudiants.

2. TOTES LES GATES SÓN GRISES, de Carme Pollina Tarrés. HILARANT. Dominada i dominant,  quan l'una descobrirà que el nom de l'altra no és el que s'esperava, els ressorts del sexe cauen estrepitosament; tanmateix sabran com arreglar-ho conjuntament. Crec que és un bon exemple que el sexe és 100% al cervell.

3. UNA SANSEVIÈRIA AL REPLÀ DE CASA... I UNA ALTRA... I UNA ALTRA, de Marta Pérez Sierra. QUOTIDIANA. El veïnatge i la guerra amb l'aigua de les plantes. La veïna mosquejada acaba aconseguint l'efecte contrari al que pretenia i la hippy flipada fa una nova amiga.

4. UNA PEL·LI AMB MARLENE, de Mercè Tafalla i Mercè Beaocoup. SOLEDAT. Conviure amb una gata (o un gat) i tenir-la com a companyia incondicional (i que sempre acabi al teclat del PC).

5. LA LLIBERTAT ÉS SER QUI VOLS, de Mariona Serrasolses i Moreno. VALENTIA. Plantar cara en edat adolescent i a l'institut no és fàcil i, a qualsevol edat, és fer-ho front als covards.

6. EL PLATONISME ÉS EL QUE TÉ, d'Andrea Peláez Guerrero. L'INABASTABLE. Enamorada de la tutora, allò que és més pròxim serà, en realitat, el que més s'estima. Increïble que els tutors es desplacin a cals alumnes.

7. I TÚ, QUÈ TRIARIES?, de Lidia Martínez Zoroa. DESCOBRIMENT. El moment en què t'adones que t'agraden les dones, en un parlar per parlar, i anys més tard es l'oportunitat de ratificar-ho amb algú que hi estava present. M'agrada la reflexió que fa d'"anys més tard s'adonaria que allò que creia dogma no ho era tant".

8. SUCRE FILAT, de Sandra Nieto Carreño. CARÍCIES. Quan una o un es diu que no i, en un instant, t'adones que serà sí, qui hi haurà sintonia.

9. NOSTA I EUFO, de Clara Carrillo González. RECONEIXEMENT. Nostàlgia i Eufòria mantindran un romanç que serà fugaç i deixarà petjada per tota la vida.

10. EL DIA MÉS FELIÇ, de Raquel Rei Branco. POÈTIC. El mal dia d'unes esdevé el dia més important d'altres fent cremar esglésies.

11. BRINDEM!, de Marta Benlliure Blasco. LESBOMARE. Constatar que un nou amor afavoreix qui t'estimes de tal manera que mai ho hauries aconseguit. Les mudances no sempre són dolentes.

12. BRUIXES CONTRA DRACS, de Feministes Indignades. REVOLTA. Record de la presa de Pl. Catalunya pel 15M. Imagineu-vos les dones indignades, prenent la plaça de la ciutat, reivindicant el que és evident, la nostra llibertat.

13. LA NOSTRA HISTÒRIA, de Mar Quintana i Pascual. (IN)COHERÈNCIA. Quan algú té clara la seva orientació sexual tanmateix li cal una presentació en societat per sortir de l'armari, amb el front ben alt.

14. IMMACULADA CONCEPCIÓ, Bàrbara Ramajo Garcia. RESIGNACIÓ. Testimoniatge de les butch, que els immaculats confonem generalment.

15. EL VIATGE DE LESBIFICULTATS, de Coral G.M. Peris. REVULSIU. Breu pinzellada d'una trajectòria que també passa pel psiquiàtric, sense perdre de vista que hi ha implícit tot un sistema de funcionament.

16. EL DELICTE QUE ENS QUEDA PER VIURE, de Maria Duran Gursey amb col·laboració de Carla Martin Salas. VIOLÈNCIA. Què se'n pot treure d'un poble tancat en ell mateix, amb persones curtes de mira i governada per màfies? En aquest cas, algú que s'alçarà en contra i haurà d'acabar engarjolada.

17. AQUEST TREN VA A CALAIS?, d'Anna Caballé Fuguet. SOMNIS. Quan allò que somnies esdevé real.

18. HAC, de Laura Peláez Guerrero. MUTISME. Quan és més fàcil la paraula escrita que la dita. Mirar de comunicar oralment esdevé inconnex, sense sentit, però, en canvi, escriure dóna i expressa tot allò que volies.

19. REMEI, de Dámaris Garcia Carbonell i Dolores Pulido León. SAGNANT. De com fer treballar els ovaris perquè no facin mal durant la menstruació.

20. LA VERITAT SOBRE LA LLEGENDA DEL 23 ABRIL, de Laura Marbiol. SUBVERSIU. La rondalla de St. Jordi explicada com va ser, amb una princesa lesbiana, un príncep confús i un drac inexistent. Les roses són vermelles mercès a la menstruació.

21. I UNA GATA, de Marta Mercadé Figueras i Monstruodoxa. OBERTA. Establir la pròpia independència de la mà d'una gata, una nova amistança i uns pares que ja no viuran amb tu.

22. EPÍLEG. VET AQUÍ LA QÜESTIÓ, d'Isabel Franc. FELICITAT. Buscar el sentit tràgic per sentir-se plena amb la teva incondicional, sabent que tot ha d'acabar bé.

dissabte, 25 d’octubre del 2014

L'ANALFABETA QUE VA SALVAR UN PAÍS, Jonas Jonanson

1a part: La diferència entre l'estupidesa i la genialitat és que la genialitat té les seves limitacions (Pensador desconegut, anònim)

Nombeko, amb 15 anys, orfe d'un pare inexistent i d'una mare addicta a la sedació, a causa d'una jornada laboral que no tothom fora capaç d'aguantar. Passarà de ser la mà dreta del Cap de Latrines de la ciutat de Johannesburg a treballar forçosament a ca l'enginyer Westhuzen, l'inepte a qui el ministre Vorster encarrega fabricar una bomba nuclear per al govern sud-africà.

Això serà possible per la capacitat de comptar de la Nombeko (primer de tots els principis matemàtics); a què com és inepta per ser negra estarà capacitada també per treure de polleguera el responsable municipal del Departament de Sanitat i al fet que aprendrà a llegir (en Thabo l'enriquirà amb lectures i diamants). A ca l'enginyer comparteix el dia a dia amb unes xineses molt hàbils amb les falsificacions. 

En Holguer i en Holguer neixen a Suècia. Bessons d'una mare ansiosa i molt pacient i d'Ingmar, tant obsessionat en conèixer i reverenciar la monarquia que es negava a tenir fills mentre no pogués aconseguir-ho. El Rei, un cop enganxat i admirat, l'envià a pastar fang fet que suposà el procés a la inversa, és a dir, la lluita fervent en contra de la Monarquia. I en aquesta, precisament, alliçonarà els bessons, ara ja amb un nou Rei, Gustau VI.

2a part: Com més conec els homes, més aprecio els gossos (Madame de Stäel)

Passats dos anys, com les bombes estan a punt i Nombeko encara no ha ideat cap pla de fugida, saboteja la primera prova, fent arribar un anònim al president Carter (USA)  que, al seu torn, tirarà de les orelles en Vorster i s'endarrerirà tot un parell d'anys més. Amb un nou 1r Ministre, Botha, comprovaran que tot ha anat tan bé que en faran sis, i pràcticament queda palès que Nombeko no és una Tucomtediguis. La Xina enviarà un governador de províncies, Hu Jiang, a mostrar interès per la bomba i, gràcies a la facilitat per aprendre, a un desgraciat accident i a gairebé nou anys empresonada, la Nombeko farà de traductora.

El pare dels Holguers es malfia del sistema educatiu i alterna l'escolarització d'un d'ells amb la formació, per part seva, sobre l'antimonarquia (durant la infància dels H, l'Ingmar pretén formar part, primer, d'una associació republicana i, segon, d'un partit socialdemòcrata, però de tots dos el fumen fora). Henrietta li farà prometre que no la voltarà amb els petits però quan ja van a batxillerat retornarà als carrers i ella els explicarà la realitat del món de somnis que viu son pare. L'H1 jura seguir els passos del pare i l'H2 se'n fa creus de la manca de seny. L'Henrietta mor de cop i no se sap ben bé si per l'Ingmar, l'H1 o les cigarretes que mai ha parat de fumar.

En el procés de creació de les bombes a Pelindaba (Sud-àfrica) en fan una de més per error. Nombeko, al dia de les notícies internacionals gràcies als diaris en préstec de l'enginyer, sap que alguns governs es precipiten cap a sancionar Sud-àfrica per l'apartheid i Botha, que ara ja és president, decideix desmantellar-les per donar-ne exemple. L'enginyer, que pateix per si regalen la bomba a l'ANC, negocia la venda amb dos agents del Mossad que no dubtaran a carregar-se'l coneixent-li la ineptitud. Aleshores hauran de negociar directament amb Nombeko que ja fa més de 10 anys que s'està tancada allà i ha llegit absolutament tot el que hi havia per llegir. Hàbilment, i amb una mica de xantatge, negocia que l'alliberin a Suècia, on demanarà l'asil a canvi de donar-los la bomba i que li reglin carn d'antílop.

Morta Henrietta, els H i Ingmar hereten un camió, casa i garatge ple de rampoines amb les que sobreviuen vuit anys més però, com tot, a la fi s'acaben i només els queda una estàtua de Lenin que Ingmar havia transformat en el Rei Gustau VI. Els nois ja tenen 26 anys. Durant el transport, l'estàtua cau damunt del pare que mor a l'acte davant els fills. L'H1 es desespera però H2 mantindrà la calma i aconseguirà redireccionar temporalment la ràbia de l'H1 contra el Rei en quelcom de profit per buscar feina. Es venen casa i garatge i viuen al camió un temps, fins que el venedor de coixins per a qui fan transports els ven negoci i edificacions del voltant, amb un boig americà inclòs (convençut que la CIA el busca per fets a la Guerra del Vietnam). L'H1 té núvia pelet histèrica i rebotada amb el món que marxa a viure amb ells. L'H2 està fins els nassos dels bojos. Un dia, fent encàrrecs a ciutat, H2 troba Nombeko que se li adreça.

3a part: Present: aquella part de l'eternitat que separa la decepció de l'esperança (Ambroise Bierce)

Resulta que Nombeko, un cop a Suècia i havent demanat asil, es topa amb l'H2 que se li abelleix la bona persona que voldria conèixer. H2 reacciona molt favorablement, s'ofereix a acompanyar-la en gestions a l'ambaixada d'Israel (on pseudo- accidentalment s'havia enviat la bomba en comptes de la carn d'antílop). I aix... Nombeko carrega la bomba al camió i, apa!!, de camí cap a Gnesta tots dos s'expliquen el seu recorregut i les circumstàncies que els han dut fins allà. Mentre tots dos van paint, les xineses cauen de la caixa de la bomba. Així les coses, els assenyats H2 i Nombeko, hauran de preocupar-se per tot un seguit de bojos (H2, Celestine, terrissaire i tres germanes xineses) i una bomba nuclear.

Ideen aleshores el primer pla de treball per contactar amb el govern suec i que els tregui discretament la bomba del damunt i allunyar-la tant com sigui possible de l'H1 i la Celestine, perquè no facin canviar el règim polític del país. Nombeko farà, doncs, per conèixer més en profunditat tots els ostes i mirar d'assignar-los ocupacions del seu interès (restauració, transports, falsificació) però sense permisos municipals. Així que, passats cinc anys, els enganxen en frau i les xines es veuran obligades a marxar per sempre, a cuita i corrents, a la recerca d'un oncle falsificador a Suïssa.

Els assenyats canviaran el full de ruta perquè no hauran aconseguit parlar amb el govern. La nova acció consistirà en fer carrera per apropar-se'n oficialment, el finançament serà mercès a la contribució d'en Thabo.

4a part: No cal que la vida sigui fàcil, n'hi ha prou que no sigui buida de contingut (Lise Meitner)

Per culpa d'un dels molts embolics que organitzen H1 i Celestine, retransmeten per TV internacionalment la pallissa que rep l'H2 d'uns neonazis. Com els fets a la Tv els veu tothom, l'agent del Mossad A, que busca la bomba des de fa set anys, localitza la persona que va ajudar Nombeko a carregar la bomba en un camió.

L'agent A viatja a Suècia i localitza l'H1 a l'empresa on treballa, l'H1 s'adona que l'agent va confós però com l'amenaça, agafen un helicòpter per arribar fins el poble. Abans d'enlairar-se l'agent enviarà coordenades a l'agent B, company amb qui havia treballat a Sud-àfrica. Durant el vol, l'H1 immobilitzarà l'agent A i ell es llença al buit. Qui té sort, té sort, i aterra, justament, dins el graner al damunt de la bomba. Queda inconscient!

Aquell mateix dia, al graner d'Gnesta arriba l'inevitable avís d'enderroc i expropiació del terreny. La Celestine, que pensa que H1 està treballant, decideix que ha arribat el moment de rebel·lar-se i fa barricades en tot el perímetre, avisant premsa i bòfia. Quan es troba amb el que ha passat amb H1 i ella explica el que ha fet, el terrissaire queda mort de l'ensurt.

Aprofitaran feina feta per terrissaire per escapar de les forces especials i, inclosa la bomba, tots acaben a cals Blomgren, que no seran ni de lluny comprensius amb les circumstàncies. Els reclamaran indemnització i els xantatgeran amb la bomba però finalment despertaran la bèstia i cediran a totes les condicions del grup. En tornar a iniciar la fugida, arriba l'agent B i Nombeko el saluda com si res, deixant-lo palplantat, incapaç de cap reacció.

Han de buscar lloc per fugir i la Celestine proposarà casa de son àvia, Gertrud, a Sjölida. A l'àvia no la veu des que va marxar de casa seva per estar disconforme amb la seva genealogia, just abans de conèixer H1. Just quan l'agent B els localitza de nou, des de Jerusalem l'obliguen a tornar cap al Mossad.

5a part: Si et fa l'efecte que la persona amb qui parles no t'està escoltant, tingues paciència. Potser només té una mica de borrissol a l'orella (Winnie the Pooh)

Acollits tots a ca l'àvia, gestionaran empresa de patates i faran guardiola de nou. L'H2 reprendrà carrera ajudat per la Nombeko, que allà on va no para de llegir. L'H1 i la Celestine participen en organització anàrquica. En vuit anys, ja estan a punt per presentar la tesi doctoral "La bomba atòmica com a factor de creixement. Avantatges dinàmics d'una bomba nuclear" però, s'ensuma a l'ambient que la cosa no podia anar bé. Així que acabaran fent fora de la Universitat definitivament l'H2, que entrarà en una profunda depressió.

Ideen un quart pla de treball i, en vendre l'empresa patatera, muntaran la revista "Política Sueca" amb articles que criden l'atenció pels bons anàlisis polítics. Llençaran un parell de números abans que aconsegueixin cita amb el 1r ministre, aquest cop Frederik Reinfeldt. La nit anterior al llançament del darrer número, l'H1 i la Celestine també hi ficaran cullerada, fet que comportarà perdre l'oportunitat de mantenir l'entrevista amb el govern.

Al mateix temps, el president de la Xina, l'Hu Tiang, viatja a Suècia i, els de Volvo, pretenen regalar-li un cotxe que li entregaran en el vol de sortida del país. Per la seva banda, Nombeko s'assabenta de la visita presidencial i engresca l'H2 per dur la bomba a la trobada, aprofitant que coneix Hu i sap parlar la seva llengua. Un cop allà, amb l'ajuda del president xinés, aconsegueix ensenyar-la al 1r Ministre i al Rei. Però l'H1 se n'adona i segresta tothom (H2, Celestine, 1r Ministre i Rei).

6a part: No he conegut mai cap fanàtic que tingués sentit de l'humor (Amos Oz)

Un cop tots al camió, s'adonen de la crisi real s'ha immers Rei i 1r Ministre. Pel que es narra, el Rei és mundà mentre que al 1r Ministre se li accentua estrictament la part política. Tanmateix, en aterrar a ca la Gertrud de nou, tots dos col·laboren més enllà de l'obligació, prenent part per Gertrud i Nombeko respectivament.

Això altera profundament tots dos guillats, H1 i Celestine, que no entenen com es comporten d'aquella manera. Durant la convivència, i l'intercanvi d'històries de vida, la Gertrud es guanyarà el títol de comtessa de Mannerheim (combinat amb alcohol que pren vital importància pels personatges).

I de cop, del no res, apareix de nou l'agent B del Mossad, que un cop jubilat ha decidit seguir la investigació allà on l'havien fet aturar. Reconeix el Rei, el 1r Ministre i la resta i queda perplex, i mig trompa, quan fan posada en comú de com han arribat fins allà.

L'H1, per la seva part, està tan astorat amb el Rei que li demana conversa a part per acabar quedant ben entesos, mercès als draps bruts de la casa reial. I, per accident involuntari i no podent ser d'altra manera, l'H2 acaba amb un tret al cul.

Així les coses, el ministre farà fora l'agent B; els H i la Gertrud els instal·laran en un hotel de luxe, la Celestine quedarà custodiant la caixa amb la bomba al camió, deixen el Rei a palau i la Nombeko i el 1r Ministre s'entrevistaran oficialment amb el president xinés. Durant l'entrevista, Nombeko oficialment parlarà sobre la política de Drets Humans a la Xina i, extraoficialment, d'una bomba nuclear arcaica (han passat 20 anys) de la qual se'n volen desfer. Ni d'una banda ni d'una altra s'arribarà a cap acord de mínims. Sembla que, inevitablement, la Celestine es brota quan la deixen sola i acaba detinguda per la policia que la deixarà lliure sense càrrecs i fent les paus amb els seus pares, perquè coneguin l'H1.

En un joc de malabars, quan Hu ha de marxar a la Xina, s'endurà la bomba i un cavall i la Nombeko guanyarà un cotxe Volvo blindat.

7a part: No hi ha res que duri per sempre, en aquest món cruel. Ni tan sols els problemes (Charles Chaplin)

Amb la bomba fora del país i les butxaques plenes, l'equip 1 (H1, Celestine i Gertrud) s'acostumen al servei d'habitacions a pas lleuger, mentre que l'equip 2 (H2 i Nombeko) resolen la seva no- existència.

Tots dos equips tindran les seves cases convenientment allunyades l'una de l'altra, i l'H1 manifestarà l'H2 que és necessari mantenir la figura estable reial vists els canvis tan ràpids que fa el món (en part per culpa d'Internet).

L'agent B insinuarà al president israelià que demani a l'homòleg suec sobre la carn d'antílop, la resposta que rebrà serà que és tema tancat.

Nombeko i Celestine queden embarassades, d'Henrietta i Carles i Gustau, respectivament, el mateix any que Mandela surt de la llista de terroristes dels USA (2008). Al 2009, la Xina organitza la càtedra de Drets Humans, pel que la UE felicita Suècia i aquesta farà Nombeko ambaixadora a Sud-àfrica, on viatja Hu el 2010.

 Epíleg

Passats 30 anys, al Departament de Sanitat de Johannesburg, Pier-du-Toit és a punt per fer el negoci de la seva vida, venent-se col·lecció de quadres herència de son pare per unes oques de ceràmica de la Dinastia Han. Serà la casa de col·leccionista Sotheby's a Londres qui li donarà una mala notícia.

dimecres, 24 de setembre del 2014

L'HOME DEL BALCÓ, Maj Sjöwall- Per Wahlöö

(FEBRER 2014) Tercera publicació, en aquest cas ja a casa. Nens i crims, això sempre és trist.

Un personatge malalt mental és l'encarregat d'agredir i matar unes quantes nenes petites. Com la població entra en xoc col·lectiu i s'autorganitza per tractar de trobar l'agressor.

La desesperada actuació policial que falla fins l'últim moment. Tanmateix s'esforcen durant hores i hores amb, segons diuen, escassos efectius. Els afectats de les batudes policials, aquells que es busquen la vida per sobreviure, són sempre els mateixos, aquells que genera la mateixa societat i que tracta de no reconèixer (sense sostre, prostitutes, gent de món).

Trepidant el ritme de la redacció en alguns passatges, semblant a les pel·lícules, i un petit homenatge a Hitchkock¿? i la seva memorable La Finestra Indiscreta.

I ara començarem el quart i darrer relat. Salut!

Novel·la negra amb una portada de sabates de nena i unes flors a joc. En aquest cas la foto de la portada m'ha corprès!Novel·la negra amb una portada de sabates de nena i unes flors a joc. En aquest cas la foto de la portada m'ha corprès!

EL POLICIA QUE RIU, Maj Sjöwall- Per Wahlöö

(MARÇ 2014) I amb aquest títol se m'acaba la sèrie (M A R T) i he esbrinat que els dos escriptors no van pensar en clau de sèrie, anava errada; la cosa fou inventada pels editors que van veure l'oportunitat de fer-ho d'aquesta manera. A més, em penso que en castellà no segueixen l'ordre. Miraré d'aconseguir-los!

Esmenat l'error, comentar que el títol fa referència a una cançó concreta i explícita; aquest cop no és que m'hi transporti sinó que és el títol d'un disc The Adventures of Laughing Policeman, una gravació dels anys 20 o 30 (Si un dia pel carrer,/ Un poli veus riure,/Dóna-li un parell de monedes,/El faràs més feliç encara) que es veu que era una mena de Top Ten. També, i com a fet excepcional, en Beck es permet riure a la darrera escena del llibre, un cop ja s'ha resolt l'assassinat d'un dels seus companys, del més jove de l'equip.

En aquesta novel·la sembla ser que l'ambició del més menystingut acaba amb la seva vida. Volent resoldre un cas obert, remenant la merda, a esquenes dels seus companys precipita un assassinat en massa. Van apareixent personatges, bòfies, dels anteriors llibres, així com els assassinats que han anat resolent, un, dos, tres anys enrera.

El nostre protagonista viu més cansat i s'adona que, molt probablement, no han estat capaços de ser un veritable equip; si hagués estat així poder la cosa hagués anat diferent. Altres companys reflexionen sobre com funcionen les coses a ciutat i com són en un poble; aquests definitivament marxaran convençuts que a ciutat tot és un altre món.

I fins aquí el brainstorming d'en Martin Beck! :-)


Aquest que us deixo és l'enllaç i aquesta la caràtula  del disc The Adventures of Laughing Policeman
"http://www.youtube.com/watch?v=hI1nPd7hezM"    Aquest que us deixo és l'enllaç i aquesta la caràtula del disc The Adventures of Laughing Policeman "http://www.youtube.com/watch?v=hI1nPd7hezM"

EL CARTER SEMPRE TRUCA DUES VEGADES, James M. Cain

(MARÇ 2014) Era un llibre d'impass, per pensar per on continuava llegint, però ara ja l'he acabat i no en tinc pensat cap altre. Un llibre de culte nord-americà on l'estereotipada femme fatale fa perdre el cap un cap de pardals que rondava per allí. Un autor que fa més pinta de misògin quan coneixes les seves experiències.

El punt intrigant i un altre assassinat són parts comunes a la novel·la negra que m'acabava de llegir. El to calent, sexual, tòrrid el fa totalment diferent.

Cora i Frank, trobats per casualitat, per atzar, que uneixen els seus camins fins a la fi. Una relació on qui rep primer és qui menys s'ho espera; això sí, després tot va rodat i per ordre: un gat, un marit, una amant i un amant. Els diners fan saltar les alarmes i ja no hi ha més oportunitats, sembla que l'àngel salvador d'en Sackett acaba convertint-se en l'aliat del dimoni.


Aix senyor! Com són aquests americans... en James M. Cain              Aix senyor! Com són aquests americans... en James M. Cain

UNA DONA DIFÍCIL, John Irving

(ABRIL 2014) De la darrera lectura fins ara han passat molts mesos. Pràcticament me'n va costar dos triar quin era el proper, gairebé vaig arribar a desistir de continuar sent lectora activa (la sèrie de Martin Beck havia arribat a la seva fi i em trobava orfa de lectura; aquella sensació de molt per llegir i poc que et vingui de gust); però, un cop assumit que havia arribat el moment de fer el CANVI, vaig decidir-me per la RE- LECTURA (pim, pam, pum...), de la qual me n'havia ALLUNYAT tota la vida (ho reconec, excepte els llibres que havia de tornar a llegir a escola, institut o universitat, mai he practicat aquest bon costum). Així que tornava a tenir un altre dilema, quin n'agafo?¡

Farà un any vaig llegir EN UNA SOLA PERSONA de l'Irving i, no només em va frapar, sinó que en vaig fer una cosa insòlita: prenguí NOTES sobre la lectura, per seguir el fil de la història, dels personatges. Realment el llibre era llarg i n'havia de prendre per no perdre'm entre els entrallats que feien moure els implicats. UNA DONA DIFÍCIL ja feia temps que l'havia llegit, crec que gairebé 10 anys o més, i en tenia un record molt difús; a més, el tenia a mà i els crítics l'havien considerat el primer escrit en clau significativament íntima; així que vaig optar per tornar a agafar un totxo de 700 pàgines amb moltes trames subjectives d'una sola realitat. Em penso que amb tant barruntar i tantes pàgines queda justificat que hagi trigat tants mesos en acabar.

I ara em trobo comparant-los de manera inevitable. Comprovant que en l'argument no tenen res a veure però sí coincideixen, i gratament, en la narració dels costums dels personatges, en l'exposició de la reacció individual als entorns (en "En una sola persona" el coneixement i reconeixement de la pròpia sexualitat; i, en "Una dona difícil" com s'entomen els traumes propis i aliens durant tota la vida); i, una altra agradable coincidència, és que en tots dos llibres l'autor fa referència constant als hàbits lectors (en "En una sola persona", el protagonista escriu i el personatge que més el marcà era bibliotecària i; en "Una dona difícil", tots ells són escriptors).

  Una família d'escriptors. Ted Cole (pare) escriu contes curts de por per nens i novel·les per adults; però té més èxit entre la canalla que amb els més grans. Tot i així, les mares dels nens n'estan meravellades i ell sempre sabrà com aprofitar-ho ("el meu pare es dedica a les mares infelices", resumirà Ruth en edat adulta sobre l'actitud del seu pare). Marion Cole (mare, Alice Somerset) escriurà per ser capaç d'intentar trencar amb la seva desgràcia. De fet no ho aconseguirà i retornarà allà on més l'han trobada a faltar. Ruth Cole (filla, protagonista principal) escriurà mercès a la narrativa sobre la desgràcia familiar que li expliquen els seus progenitors i, finalment, serà capaç d'escriure sobre allò que ha viscut en primera persona. Eddie O'Hare, escriptor abocat a les seves pròpies circumstàncies, al seu monotema, a allò que més va impactar-lo quan era adolescent, a la relació amb una dona gairebé 15 anys més gran que ell.

  Amb persones totes elles relacionades, d'una manera o altra, amb l'escriptura i la lectura. Hannah, millor amiga de Ruth, periodista eclèctica, activa i contraposada a Ruth. Mentolat O'Hare, pare d'Eddie i mestre soporífer de literatura d'institut. Allan, editor i primer marit comprensiu de Ruth. 

El llibre té tres parts que situen cronològicament la protagonista en l'edat d'infantesa i l'edat adulta. A Estiu de 1958 se'ns posa en situació narrant la història d'una mare que se sent obligada a abandonar la seva filla de 4 anys, el seu marit i el seu amant. Però, per què? El matrimoni va perdre els seus dos únics fills adolescents, Thimothy i Thomas, anant tots quatre en cotxe ja feia cinc anys. Abans de l'accident, Marion acabava de fer carrera -abandonà els estudis quan van saber que serien pares-, començaria a ser escriptora i tenia coll avall que havia d'abandonar Ted; ell, famós pels seus llibres infantils i les seves aventures amoroses sempre amb dones més joves. Després de l'accident, ella es torna estàtua de sal i li són indiferents els affairs del seu marit perquè pensa que són tan superficials com ell mateix; i Ted crema totes les veles excedint-se en els plaers físics més vulgars; en aquestes circumstàncies decideixen tenir un altre fill a qui donaran una infància peculiar.

Eddie, adolescent, arriba a la casa per fer d'ajudant d'en Ted quan la nena, Ruth, té 4 anys. En realitat, Ted el contracta perquè Marion el sedueixi i poder-se'n separar. Quan Ruth enganxa els dos amants (i s'enduu un ensurt perquè creu que és un dels germans morts), Marion marxarà sense donar opcions a Ted i abandona dues víctimes que tardaran casi 40 anys a superar-ho. El dia que fuig, a Ruth li quedarà la cicatriu emocional per tota la vida i, per atzar, també en tindrà una de física que, a mesura que es faci gran, anirà fent-se fonedissa però mai desapareixerà totalment (la Ruth petita li pregunta a l'Eddie adolescent a propòsit de la cicatriu que li queda d'un tall al dit índex: -Què vol dir ser valenta? - Vol dir que acceptes el que et passa... que t'ho proves d'agafar bé).

Passat el dia en qüestió, tot ha canviat. Tanmateix continuaran amb les seves vides més o menys llargues. Ruth es graduarà a la mateixa escola que Ted, els germans i Eddie; Ted es llença en picat a la conquesta de jovenetes i dones tristes que s'acabaran suïcidant (el narrador defineix la progressió de les relacions de Ted com d'innocents, modestes, de degradació i de vergonya per a qui les viu); i Eddie acaba escrivint novel·les que, per sempre més, faran referència al que va viure amb Marion.

A la segona part, Tardor de 1990, Ruth ja té 36 anys; Eddie 48; Ted 77 i Marion 71. Eddie ha escrit quatre novel·les (i totes elles narren situacions personals i íntimes amb dones més grans) quan accepta l'encàrrec de presentar el tercer escrit de Ruth (fins aleshores mai havia représ el contacte amb la família Cole i ja feia 10 anys que ella era escriptora reconeguda a EEUU i Europa). La Ruth té company, un company editor, Allan, que no li agrada però que sap que li convé. Ted manté una forma esplèndida i les seves conquestes es redueixen a les mares, les jovenetes ja no li fan cas; ja no escriu, fa dibuixos per plaer. Marion viu al Canadà, sota el nom d'Alice Somerset, i s'ha decidit a escriure a l'anonimat sobre la desgràcia dels seus nens.

Hi ha converses pendents entre l'Eddie i la Ruth sobre tot el que va passar anys enrera i, sobretot, com els condiciona que Marion mai més hagués tornat a donar senyals de vida, ni a cap esdeveniment especial per a Ruth (bodas, entierros y acontecimientos varios). Ruth té un "mal nòvio" que la violarà i a qui apallissarà. Ted i Hannah acaben al llit i malmeten encara més l'estat emocional de Ruth (i serà implacable amb el retret al seu pare). Així les coses, Ruth marxa a fer la presentació europea del seu nou llibre. En el vol se li acut l'argument i el títol, que va desenvolupant per Alemanya.

I quan arriba a Amsterdam, bum!, arriba la mala situació, l'esdeveniment clau que la farà sacsejar i canviar des del minut zero. Coneixerà, sense saber-ho, en Harry, el seu policia, entre altres personatges. Quan torna del viatge ha decidit casar-se amb Allan i, en aterrar, s'assabenta que Ted s'ha suïcidat. Amb Allan tenen un nen a qui posen Graham, en honor a l'escriptor preferit de Ruth, Graham Greene.

I, per acabar, Tardor de 1995, on relata com es tanca el cercle. Reprenent el fil d'Amsterdam, ens parla de Harry, de De Wallen (el barri xino) i de com van resoldre l'assassinat d'una prostituta dins la seva habitació mentre hi era amagat un testimoni. Ens descriu un detectiu lector d'"històries molt complicades sobre persones de veritat" a qui, sorprenentment, li agraden els llibres de Ruth Cole, Alice Somerset i Eddie O'Hare. Una Ruth que fa un any s'ha quedat vídua sense esperar-s'ho (un atac de cor fulminant al llit) i que té un nen de tres anys.

Ruth presentarà un nou llibre, "El mal nòvio", amb Eddie com a mestre de cerimònia. Durant aquests anys sí que ha tingut contacte amb Ruth i ha procurat que es posés en contacte amb Marion. Ell també ho intenta, però cap dels dos no ho aconsegueix, i les esperances semblen fondre's. Feta la presentació, i per casualitat, Ruth sabrà que allò que va passar a Amsterdam es resolgué feia anys i l'alleuja tan considerablement que es recomposa de manera immediata per a tornar a obrir-se al món. Talla amb dimonis i disbarats, es casarà amb Harry i retrobarà la mare.

Reflexions sobre la fortuna i la distribució desigual de la sort; i la influència del decurs de les circumstàncies que ens envolten i no podem controlar. Sobre cors calculadors dels quals és millor no refiar-se'n. Sobre que el temps no s'atura o, justament, que hi ha moments en els quals el temps s'atura i hem d'estar prou alerta per adonar-nos-en.

L'HOME QUE ES VA ESFUMAR, Maj Sjöwall- Per Wahlöö

(FEBRER 2014) Sempre vaig a mises dites. Aquest és el segon i, tot just ara, començaré el quart. Així que entenc la dificultat d'enganxar el fil.

En aquest segon li trobo coincidències interessants amb el primer. L'escenari en què es mou és internacional, viatjant entre els països més de l'est i connectat amb els occidentals.

En el primer llibre la víctima era nord-americana i, malhauradament, va morir en un creuer pel nord europeu. En aquest segon llibre, el suec mort no para de moure's entre països on no cal segellar passaports i sembla que el control de gent és més laxe. Recorda allò de països bons i dolents. Significatiu que en cap de tots dos llibres la policia maltracti i més en aquest segon on sembla, d'entrada, que la bòfia pugui ser més culpable que l'assassí.

D'en Martin, el justicier, tamborina els dits per pensar i fa posar nerviós. D'en Martin, l'home d'acer, capaç de tenir els dits xops amb les mels d'una dona i quedar-se tal qual. D'en Martin, l'home cansat de la seva vida rutinària.

I l'alcohol uneix la gent, les fa camarades de desgràcies i alegries. Un gran nexe social amb més baixos que d'alts.

Ahh¡¡ Que els autors dels llibres sembla que van aconseguir escriure uns quants fins que va morir un d'ells, moment en què l'altre -la Maj- va deixar de fer-ho. El llest va ser l'editor que va aprofitar la casualitat i va fer la sèrie amb cadascuna de les lletres del nom M A R T I N B E C K. I.... només tinc fins la T. Així que en breu s'acabarà....

Maj i Per feien bona parella, no?Maj i Per feien bona parella, no?

EL SACRIFICI A MOLOC, Äsa Larsson

(GENER 2014) I aquest és, finalment, el darrer llibre de la sèrie. El cinquè! I el nostre glaçonet de gel es va fonent i sembla que triomfarà l'amor incondicional, el secret.

I tornem als rencors, als problemes mal solucionats i a l'empastifada que s'acaba montant amb tot això. En aquest cas una relació de principis de segle XX esquitxa la plàcida vida d'un nen de només 7 anys que, sense saber-ho, és l'objectiu per aconseguir el botí. De fet, el títol ja és això, Moloc era el Déu al qual se sacrificaven els nens per tal d'afavorir la població general. I és que sempre són els més dèbils els afectats!

Al llarg del llibre la Rebecka, protagonista, se separa lentament i mentalment de l'amant i la trobem, tot just quan finiquitem la trama, amb un boçi d'esperança per fondre la gelor aprehesa; i fa tendre, sincer i relaxat tot allò que pugui esdevenir.

L'autora sempre fa agraïments a les novel·les i, aquest cop, em crida l'atenció que ens reconegui que aquest ha estat el pitjor dels llibres de la sèrie, el que més li ha costat d'escriure, tant que gairebé el deixa sense acabar. La felicito per l'esforç que li ha dedicat i es nota en el resultat, bo, interessant. Em deixa a entendre, però, que haurem d'esperar-nos un temps (espero que no massa llarg) per continuar entretenint-nos amb els seus escrits.

L'alba al Pol Nord ha de ser un fenomen espectacular! I l'influx en les seves gents ha de notar-se per força!!L'alba al Pol Nord ha de ser un fenomen espectacular! I l'influx en les seves gents ha de notar-se per força!!

CAMÍ FOSC, Äsa Larsson

(GENER 2014) Aquest mes de gener m'he posat les piles. Espero mantenir el ritme durant l'any però com és molt llarg, ja veurem¡¡¡

Bé, aquest és el tercer llibre de la sèrie i llegint-lo s'enten perfectament que sigui una ..... no recordo com li deia però era alguna cosa com anorgàsmica noruega (sense ànim d'ofendre). Aquest comentari arrenca del quart llibre, així que ha estat una marxa enrera en la lectura de la sèrie.

Passar per una crisi psicòtica tractada a base de teràpia d'electroshocks i amanida amb medicació abundant; viure amb el record d'una agressió física brutal i amb l'evidència d'una fesomia desfigurada i marcada per tota la vida; i presenciar l'assassinat del teu company sense poder fer res per evitar-ho, doncs són bones raons per ser un autèntic glaçonet (d'acord, d'acord... viure tant al Nord tampoc hi ajuda!).

En aquest tercer volum s'enfonsa dins del fantàstic món de l'espoliació als països en vies de desenvolupament describint un entramat fictici, prou real, dels interessos econòmics dels lobbys i del terrorisme polític. Com aconseguim treure un titella que ja no ens interessa i posar-ne un altre que ens faci més patxoca? Fàcil, només ens calen diners.

Més de rebot em fa reflexionar sobre la confidencialitat als serveis socials! Em queda una mica lluny el motiu d'aquesta reflexió en concret, el per què hi vaig pensar, però el fet és que sovint no es respecta tant com caldria. No s'ha de tractar ningú mai com un número, un material, però si es treballen amb més desgràcies que bones noves, es tendeix a endurir el pensament i s'acaba parlant d'allò que li succeeix a un altre ésser humà com si fos d'un clau caigut es tractés; vull dir que no pares esment i només etiquetes fets, persones o conductes. Com tantes altres, és una manera de fer, prou qüestionable.

Dels personatges, a grans trets dir que em semblen menys freds que en altres ocasions però fulminants com en totes elles. I, com sempre, mor fins i tot l'apuntador però ella sobreviu.... jejejeje!

divendres, 19 de setembre del 2014

CARTAS DE LA MONJA PORTUGUESA, M. Alcoforado

(GENER 2014) Un regalet d'enguany! Relat curt d'il·lustracions molt suggerents de Mariana, una monja de convent, que manté una relació d'aquelles íntimes amb un gentilhome francés al s. XVII.

Un comte famós pels seus enamoriscaments i que, previsiblement, no fa cas de cap de les súpliques d'aquesta dona que li reclama, li prega, que la faci la seva única amant.

Les cartes, en són cinc, mostren la graduació de la desesperació d'aquesta; de més a menys, fins que finalment la indiferència del seu suposat home la convenç que no paga la pena continuar insistint i que és més important que miri de curar-se les ferides de l'ànima.

"Pero, al final, he salido de este encantamiento. Vos me habéis proporcionado grandes socorros, y confieso que tenía gran necesidad de ellos"

TODO ESTÁ PERDONADO, R. Reig

(OCTUBRE 2013) Un altre dels llibres que m'ha costat moooooolt de llegir, i no pas perquè sigui feixuc, sinó que més aviat ha estat perquè és massa contemporani, d'una realitat prou propera que em costa de recordar.

Moments de Dictadura i temps de Transició, negocis celestials que esdevenen mortals i famílies sacrificades per mantenir l'status quo del poder, el més perillós, aquell que no es deixa veure.

Interessant perquè demostra que a l'Estat espanyol aquells que van guanyar la guerra són els mateixos que governen el país, en suposada democràcia. En aquesta gent tot se'ls ha condonat i sembla que hagi de quedar així força temps.

M'han agradat els personatges que no els han amnistiat, que no han permés que els passés per alt les desgràcies que han inflingit a la resta; llàstima que tots ells acaben morts pràcticament.

I la religió, un negoci mortal que facilita l'homeòstasi entre vençuts i guanyadors. L'opi del poble que, com un mal xut, et pot portar a l'altre món.

CIMS BORRASCOSOS, E. Brönte

(SETEMBRE 2013) Tot un clàssic del gènere de "les passions més baixes de l'ésser humà" i punt de partida dels autèntics culebrons sudamericans. I, com en altres llibres, la metereologia de l'espai marca l'esdevenir dels personatges (fora interessant que en Tomàs Molina dediqués un Espai Terra a aquestes qüestions). 

Curiós que l'autora hagués publicat aquesta única novel·la justament un any abans de morir i que el perquè de la seva malaltia fos com el d'alguns dels seus personatges; curiós el fet que s'hagués forjat un caràcter com el de les Catherine de l'escrit; curiós, curiós.... 

Una majordoma -Nelly- (que, segons diu, no s'hi fica en res però que surt al costat de cada protagonista en tot el llibre) explica al llogater de la Granja dels Tords -Lockwood- les relacions diabòliques entre els familiars del propietari de la casa: els amors truncats- trencats, els odis inflamats i desavinences diverses, envejes i poc positivisme (optimisme) explícit.

Un orfe acollit, Heathcliff, maltractat per uns i altres quan el seu benefactor mor; la seva germana -Catherine- és el seu amor però el seu germà -Hindley- els impedirà romandre junts; una fugida desesperada, de batalla perduda, que en realitat, a la llarga, és la guerra perduda. I saltem de generació, i passa pràcticament el mateix, però aquesta vegada ronden els fantasmes del passat que acabaran posant ordre a l'enrenou i la desesperació. Heathcliff diu "He perdut la facultat de gaudir amb la seva destrucció [la de la segona generació], i sóc massa mandrós per destruir per no res." I aquest serà el principi del canvi.

M'han dit que les pelis no tenen res a veure amb el llibre, que tergiversen prou l'argument. He fet un cop d'ull a un tràiler de la de 1939 i, d'entrada, Heathcliff és negre; al llibre és gitano. Ara que el tractament sembla que és el mateix. Per si de cas, per ara no la miraré.

EN UNA SOLA PERSONA, John Irving

Després d'un parèntesi de dos llibres, una boda i un infart, em decideixo a reprendre els meus inquietants - de poc interés- comentaris sobre les lectures que he emprés.

Abans de comentar el d'en Irving, vaig llegir dos llibres interessants. El primer, VENTAJAS DE VIAJAR EN TREN, A. Orejudo, que sobretot analitza la malaltia mental en un nivell força escatològic i de final sorprenent. Que recordi, perquè fa més de sis mesos - i d'un any- (ABRIL 2012) que me'l vaig llegir, el protagonista perd un relat al tren i, a partir d'aquí, tot transcorre per poder tancar el cercle. És molt i molt finet el llibre però buf si va costar¡¡¡

El segon, FINS QUE PASSI LA TEVA FÚRIA, A. Larsson (MAIG 2013). El 4t cas de la novelista amb la Rebecka de protagonista que em contina semblant una tia frígida del nord europeu. Són tots molt raros¡ Però que, i fet que agraeixen les víctimes, sap reaccionar en els moments més crítics. Per a mi li ha faltat sorpresa, aquest cop és tot com molt 'per suposat'. A veure què tal el 5è i el 3r que em falten per llegir. Em penso que massa bombo van fer amb la pel·lícula i que encara ha de fer més literatura per continuar avançant.

(JULIOL 2013) I ara sí, Irving, etern Irving de temes personals. M'agrada com tracta l'etiqueta de bisexuals i m'encanta sobre tot "Mira, noi, no em posis cap etiqueta, sisplau; no em converteixis en una categoria abans de coneixe'm!". I això és tot, tot i que tinc un munt d'anotacions preses, resumiria dient que en un anàlisi sistèmic de la vida del protagonista poder sí que es podria sospitar certa inclinació homosexual -com diria un mestre arcaic de l'escola- però és que no cal sospitar, és que cadascú ha de ser un mateix i, des del respecte, apropar-se a la resta sense tabús ni pors. L'epidèmia del VIH al principi i la mort de tanta gent ajuden que el personatge s'impliqui més en la docència i en el seu propi jo. Finalment, si heu llegit molt Shakespeare us anirà molt bé per entendre les reflexions que es planteja en Bill però si, com jo, aneu una mica justos no patiu que se segueix perfectament.
Ah¡¡¡ Poso la foto de la portada perquè em sembla característica. Certament no podries dir si és una dona o un home. M'encanta¡

L'AVI DE 100 ANYS QUE ES VA ESCAPAR PER LA FINESTRA, Jonas Jonasson

(JULIOL 2012) Divertidíssim, absurd, curiós, amb un to històric i un punt de vista dels personatges històrics que fa petar de riure. Un avi de 100 anys, corcat però amb tot el seny, marxa del centre on viu. I per tot un seguit de malentesos acaba convivint amb una panda que no tenen res a envejar en quant a diversió.
El llibre va intercal·lant la història de vida del protagonista, Allan, amb els temps actuals, quan s'investiga la seva desaparició i la participació de la resta de la tribu en una trama difícil de resoldre. Un sonat que viu aïllat, un venedor de salsitxes hiper- lletrat, una dona molt "primària" amb una elefanta, un màfies que ha perdut pel camí una maleta amb molts diners i als dos components de la seva banda, un germà amargat i dolgut i un policía que es rendeix davant tota la veritat. En són una bona colla¡¡¡¡¡
Ara estic amb l'autor de l'ampolla buida per excel·lència, saps qui és? ;-)

LA LLEONA BLANCA, Henning Mankell

(JUNY 2012) És curiós, mai ho hauria dit, però és un llibre d'una d'aquestes sèries q fan a BTV o 8TV de detectius nord- europeus que fan venir ganes d'apagar el televisor. El protagonista és en Wallander i, sense haver vist la sèrie tot i que sé que l'anuncien per les cadenes, trobo que sí que està bé com a novel·la negra noruega. Res a veure amb en Larsson però diuen les males llengües que podria ser com les novel·les del matrimoni Sjöwall- Wahlöö amb el seu detectiu Martin Beck (com no he llegit res de res, no puc opinar-hi).

L'argument és interessant, transcorre entre Sud-Africa i Noruega. Una mort accidental i envà facilita el poder anar descobrint una conxorxa amb franctirador inclòs i objectiu-diana  sud-africà. No és el primer volum, per tant el que és la part més social o familiar del protagonista no la conec. En aquesta se sent molt sol i s'acaba xalant però la cosa és si torna o no a ser el que sempre hagi estat.

Apa, ara estic llegint una de iaios. Noruega, a veure si m'animo a canviar de país. Salut¡

diumenge, 14 de setembre del 2014

MONTECRISTO, Marc Pastor

(MAIG 2012) Sóc un desastre, vaig amb retard. Bé, amb Montecristo, m'acabo la trilogia d'en Marc. Té un tret curiós a totes les novel·les, són pel·lícules!!! I aquesta justament barreja l'Indiana Jones, el Conde de Montecristo i altres del gènere. La contraportada ho explica bé.

Interessant perquè hi ha personatges que repeteixen al llarg de la trilogia; dinàmica perquè no pares d'anar amunt i avall patint pel grup d'espanyols (que pràcticament són tots catalans). És prou previsible però és entretinguda i deixa la porta oberta perquè continuï amb la "xaladura".

S'ha de reconèixer que, malgrat en Marc sigui un Mosso, és un freaky curiós a qui se li reconeix que sap escriure i crear un punt addictiu al lector.

LA COL·LABORADORA, Empar Moliner

(ST. JORDI 2012) Fa tota la pinta de ser el que redacta, una publicació encarregada. Acostumada a l'Empar cítrica i esbojarrada dels relats curts, en aquesta novel·la se'm perd una mica. Sí conserva el seu tret, això no canvia, de ser irònica. Diria que bé podria ser, sincerament, el que es troba en el seu dia a dia en l'àmbit literari. Quines coses!!! Pot la història canviar en funció dels interessos polítics i literaris únicament per publicar una obra més?!

Fa riure molt però també espanta una miqueta. M'han "xivat" que a nivell personal viu un pèl accelerada. Però continuarà sent una suposició perquè no l'he coneguda, ja m'agradaria!!!